Antoni Font: un lingüista pirinenc massa silenciat

MARCEL FITÉ ARGERICH.- Durant segles la figura del lexicògraf Antoni Font ha estat molt poc estudiada i la informació que ens n’ha arribat ha estat força precària. Alguns autors l’han ignorat completament i uns altres ―com Fèlix Torres Amat a les seues Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de los escritores catalanes (1836) o Josep Maria Miquel i Vergés a La filologia catalana en el període de la Decadència (1938) o fins i tot la Gran Enciclopèdia Catalana― s’han limitat a reproduir les escasses dades que provenen de la introducció de la seua mateixa obra, el Fons verborum et phrasium de 1637.

Aquesta obra, «probablement l’única aportació nord-occidental a la lexicografia catalana», segons paraules del Dr. Joan Veny ―que l’ha estudiat i li ha dedicat diferents articles―, poques vegades s’ha tingut en compte com hauria calgut i s’ha valorat com es mereixia. La Gran Enciclopèdia Catalana no l’esmenta al seu article «Lexicografia»; Joan Coromines no la inclou a la bibliografia del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, i la seua producció lexicogràfica és molt poc aprofitada per Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll al seu Diccionari Català-Valencià-Balear.

Per les dades contingudes al pròleg del Fons verborum et phrasium d’Antoni Font sabíem que era natural d’Urgell, jesuïta, i que havia ensenyat humanitats i teologia en un Col·legi d’Urgell, del qual hauria estat rector. Això no obstant, gràcies a l’esforç tenaç del professor Joan Veny i a les recerques d’Augustin i Aloys de Backer, editades per Carlos Sommervogel, avui podem tenir un retrat una mica més extens i precís de la biografia d’aquest lexicògraf del segle XVII. Sabem, per exemple, que va néixer a la Seu d’Urgell el dia 6 de febrer de 1610; que va ingressar a la Companyia de Jesús l’any 1624; que va ser rector del Col·legi d’Urgell i del de Manresa, on va ensenyar gramàtica, retòrica i teologia i, finalment, que va exercir les funcions del seu ministeri a Barcelona, ciutat on va morir l’any 1677.

Pel que fa a la seua obra, el  Fons verborum et phrasium, és un diccionari català-llatí que parteix de l’obra del jesuïta segovià, Bartolomé Bravo, el Thesaurus verborum ac phrasium, publicat l’any 1597 i reeditat en diverses ocasions fins al 1843

Pel que fa a la seua obra, el  Fons verborum et phrasium, és un diccionari català-llatí que parteix de l’obra del jesuïta segovià, Bartolomé Bravo, el Thesaurus verborum ac phrasium, publicat l’any 1597 i reeditat en diverses ocasions fins al 1843. Tres anys més tard de l’obra de Font, el 1640, un professor de gramàtica de l’Estudi General de Barcelona, en Pere Torra, procedent de la plana de Vic, va redactar un altre diccionari català-llatí que també prenia com a pauta el  Thesaurus verborum ac phrasium de Bartolomé Bravo i que en aquest cas també va ser reeditat diverses vegades fins al segle XVIII i, a més a més, va ser una obra que va tenir un notable recorregut en el món de la lexicografia catalana.

Posant una obra al costat de l’altra s’observen força coincidències ―no imputables a l’obra de Bravo― entre el diccionari de l’autor pirinenc i el del vigatà. Com que tots dos són d’una mateixa època, calia esbrinar quin dels dos havia actuat de model. Quin havia pouat de quin. Després d’un metòdic i rigorós estudi, el Dr. Veny conclou que el diccionari d’Antoni Font és el que actua com a inductor del de Torra, sense que per això es vulgui treure cap mèrit a aquest darrer, el qual, tot sigui dit, fa servir una ortografia més acostada a la moderna, dona una informació més rica a cada article, ofereix una més gran abundor de sinònims i mostra un remarcable interès per la paremiologia.

Més enllà de tot el que acabo d’exposar, des d’una perspectiva actual, el diccionari d’Antoni Font ofereix un notable interès per a les persones que vulguem saber com era aproximadament la parla de la Seu i de la comarca durant el segle XVII, ja que l’autor la transcriu tal com l’ha coneguda des del bressol. Segons Veny, «Antoni Font, natural de l’Alt Urgell, publica el seu  Fons verborum en plena joventut, als 27 anys, no contaminat pel parlar d’altres contrades, roman lingüísticament fidel a la seva terra». Amb aquesta filiació lingüística i geogràfica tan interessant, el seu diccionari català-llatí ―tan poc valorat per una certa miopia filològica― adquireix una nova vida i s’obre a fer-nos un nou servei: ajudar-nos a reconstruir la parla ja gairebé perduda dels nostres avantpassats.