AMADEU GALLART.- Encetem una nova etapa. Els grups polítics municipals han completat les seves polítiques d’aliances o s’han imposat, o s’han respectat, els vencedors per majories relatives o absolutes. Tan legítim és una cosa com una altra, en el fons el que mana en la nostra vida de cada dia, institucional o fins i tot personal, és la negociació i l’acord. A més, no s’ha d’oblidar mai que les municipals tenen un camp de joc molt específic, al nostre cas, els problemes de la nostra població, de la nostra comarca i hauria de ser també de la nostra vegueria; a veure quan, d’una vegada, som capaços de reconvertir les diputacions en vegueries. Aquí hi havia un magnífic tema per la que sembla definitivament finida «Taula de Diàleg». Malauradament, la retòrica l’ha occit i ha impedit qualsevol debat que anés enllà de temes que, de moment, no tenien cap sortida política.
Un dels grans enemics de l’home, doncs, és la retòrica, vull dir la retòrica improductiva, aquella que es limita a repetir conceptes que se sap a bastament que no tenen cap sortida pràctica. Alguns se senten còmodes practicant-la perquè així obtenen una felicitat espiritual similar al dogma de la infal·libilitat papal. Caiem en la retòrica quan repetim que a les municipals votem les persones i no els partits que les representen. De fet, és una mitja veritat perquè algunes vegades ens guiem també per la ideologia política. Per exemple, un servidor, que viu a la Seu, s’ha trobat amb tres caps de llista —se’n presentaven sis—, que li semblaven, des del seu punt de vista, força adients per a ocupar el càrrec de l’alcaldia. Tots tres tenien al darrere, persones capacitades per a ser bons regidors. El resultat per a mi, ha estat el de votar l’equip que representava la ideologia que tinc més propera i, sobretot, més allunyada dels barroquismes més nostrats.
Un servidor, que viu a la Seu, s’ha trobat amb tres caps de llista —se’n presentaven sis—, que li semblaven, des del seu punt de vista, força adients per a ocupar el càrrec de l’alcaldia. Tots tres tenien al darrere, persones capacitades per a ser bons regidors. El resultat per a mi, ha estat el de votar l’equip que representava la ideologia que tinc més propera i, sobretot, més allunyada dels barroquismes més nostrats
Continuant una certa anàlisi postelectoral, a la Seu vaig ser present en dos debats que em van semblar molt interessants. El primer, l’organitzat per l’Associació d’Empresaris de l’Alt Urgell, on els candidats, de Compromís (PSC), Junts, ERC i CUP, van anar molt al gra, amb un gran respecte mutu. De fet, hi havia un cinquè candidat, que prefereixo no concretar, que no tenia cap idea sobre els temes locals, ni sobre els grans ni sobre els petits. El segon, va ser organitzat per Ràdio Seu, dos dies abans de les eleccions. Aquest ja va ser més agre, amb algun cop baix que, fins i tot, desmereixia de la categoria d’un dels alcaldables. Però en conjunt, la campanya que vaig viure em va semblar bona i poc retòrica.
Pel que he anat llegint d’altres municipis, les campanyes es varen desenvolupar amb un cert nivell. Cal ara demanar als equips de direcció que han sortit elegits en la segona volta electoral, la del passat dia 17, la de l’hora de la veritat, que renunciïn a tota retòrica. A falta de grans recursos econòmics, els caldrà dedicació i creativitat. Empènyer un ajuntament en un territori com l’Alt Pirineu i l’Aran significa despullar-se de les frases fetes provincianes i també dels missatges arquetípics, a vegades massa sovintejats, dels nostres líders amb residència política barcelonina.
Tot plegat se’ns barreja amb la convocatòria d’eleccions generals. A part de l’oportunitat o no del seu avançament —sembla guanyar terreny la idea que calia fer-ho—, el fet és que les negociacions de la «segona volta electoral» de les municipals han pogut ser, en general, influïdes per aquest ambient preelectoral. Novament, ens apareix el fantasma de la retòrica i perdoneu-me, amics lectors, que vagi repetint aquest concepte. I no puc acabar aquest article sense escriure que el pitjor enemic de l’home, ara i aquí, és també l’abstencionisme. El dia 23 de juliol cal anar a votar, i a votar amb idees clares, per impedir que aquest país caigui una altra vegada dins d’un bucle generador de passos enrere. Hem de lluitar a la vegada contra els cants de sirena que van estar a punt de fer naufragar el mateix Ulisses i contra aquells que encara no han renegat clarament del «Cara al Sol».
