Hi ha preguntes incòmodes, que no agrada de fer-les ni de contestar-les. De fet, ara mateix em plauria més parlar dels magnífics i multicolors rosers que floreixen a cada racó dels nostres pobles o dels espectaculars capvespres que ens ofereixen els turons que s’encimbellen per les nostres carenes, amb tonalitats blavoses, translúcides i blanques, com les que ara plàcidament veig enfilar-se per la vall del riu de Perles en direcció al port del Comte. Ben segur que em resultaria més agraït i menys problemàtic. Però la realitat és que algú es va menjant l’Alt Urgell i que ja gairebé no en queden ni els ossos.
Des de l’any 1996 fins al 2018, Nargó (àlies Coll de Nargó) va perdre 57 habitants i es va quedar amb 549 (aquestes xifres ja inclouren els agregats actuals) ; Peramola en va perdre 22 i es va quedar amb 353; Organyà en va perdre 218 i es va quedar amb 792; Ribera d’Urgellet en va perdre 180 i es va quedar amb 923; Oliana en va perdre 57 i es va quedar amb 1.787… Tan sols la Seu en va guanyar 1.130 i va passar a tenir-ne 12.041, amb la qual cosa un 57% de les poc més de 21.000 persones amb què compta la comarca ja fan vida en aquell indret. Esperem que sigui per bé, com a mínim per a la Seu.
A efectes de tenir una mica de perspectiva i veure que no sempre ha estat d’aquesta manera, si ens remuntem a la data de 1860, la situació era notablement diferent, malgrat que alguns municipis, sense les agregacions actuals, tenien un àmbit geogràfic molt més reduït. Segons els censos de població d’aquells anys, Nargó tenia 2.417 habitants; Peramola, 942; Organyà, 1.195; Ribera d’Urgellet, 2.569; Oliana, 1.130, la Seu, 3.559 i el conjunt de la comarca en tenia 28.883… Com es pot veure, ara fa poc més de cent cinquanta anys la comarca, molt més poblada que actualment, era un espai demogràficament equilibrat en què la Seu tan sols tenia poc més d’un 15 % del total de la població.
La despoblació i l’envelliment del món rural, malgrat l’important flux migratori universal d’aquests darrers anys, és un fet gairebé general que poc o molt afecta totes les comarques i, molt especialment, les pirinenques. Al llarg de la part catalana de la serralada, únicament la Seu i Vielha han guanyat substancialment habitants (el Pont de Suert en va guanyar tan sols 49 i Tremp 321), mentre que la majoria de pobles n’han perdut, i de quina manera. Per si això no fos prou, tenim prop d’un centenar de pobles pirinencs deshabitats, abandonats, una trentena dels quals són a l’Alt Urgell, convertits en cementiris vivents per Tots Sants i en records de velles festes majors un dia a l’estiu. Però fins i tot això es va perdent, perquè els descendents de la població que hi acut −aquesta darrera cada dia més envellida i reduïda− amb el pas dels anys es van desvinculant de la terra on van néixer els seus avantpassats. El més greu de tot és que molts dels pobles que actualment encara fan la viu-viu veuen com es van tancant les cases, els corrals, les eres, els horts, els pocs comerços i cafès que hi havia i que si no s’hi posa remei acabaran també desapareixent com la resta de pobles abandonats, així que es tanqui l’escola i els poquíssims serveis que els puguin quedar.
El més greu de tot és que molts dels pobles que actualment encara fan la viu-viu veuen com es van tancant les cases, els corrals, les eres, els horts, els pocs comerços i cafès que hi havia i que si no s’hi posa remei acabaran també desapareixent com la resta de pobles abandonats, així que es tanqui l’escola i els poquíssims serveis que els puguin quedar
Aquest tema hauria de preocupar a tothom, començant per les capitals de comarca i acabant per totes les institucions del territori. Al meu parer, s’hauria descentralitzar i redistribuir serveis educatius, sanitaris, culturals, etc., i esponjar l’espai vital de les capitals comarcals, la majoria de les quals no estan pensades per al creixement desmesurat que els ve a sobre, ni els convé si volen mantenir una bona qualitat de vida. Amb les comunicacions actuals, lluny de perjudicar-los, els afavoriria. Per a dur-ho a terme amb una certa eficàcia, primer de tot caldria abandonar la retòrica pretesament comarcalista -que molt sovint ha servit per a emmascarar un centralisme ferotge, suïcida i despersonalitzador- i ser capaços de projectar una realitat comarcal compartida, rica i equilibrada.
Els pobles, per la seua banda, haurien de deixar de ser les germanetes pobres de la comarca, els llocs destinats a fer-hi les feines més brutes (i de qualsevol manera). Haurien de ser llocs on es visqués bé i amb uns mínims de salut ambiental garantits. Sense haver de renunciar a les seues activitats quotidianes, les haurien de poder fer sense fums ni altres elements tòxics i contaminants que embruten l’aire i emmalalteixen la gent. Medi Ambient aquí hi podria tenir un paper assessor i, si calgués sancionador, important. Ara és l’hora, per tant, de vetllar per tenir uns espais més nets, més habitables, més humanitzats, més a la mida dels possibles habitants que hi vulguin viure, sobretot ara que la pandèmia n’ha revaloritzat la percepció.
Els petits ajuntaments, d’altra banda, haurien de tenir recursos per a impedir certs desgavells actuals, que poden portar a la marginació dels seus municipis i a greus situacions sanitàries a mitjà termini. Si no som conscients d’aquests dèficits que pateixen els nostres pobles minvants i no hi posem remei, el poc que en queda desapareixerà i l’Alt Urgell s’acabarà convertint en una carretera per anar a Andorra, passant o no per la Seu, envoltada, això sí, per un rosari de florits cementiris, el dia de Tots Sants.
