EVA FITER CIRERA.- Tinc por. Però aquesta por no em paralitza. Em fa mirar de cara un món que canvia acceleradament i on l’ordre que havíem conegut s’està esquerdant. Europa i els Estats Units perden pes mentre la Xina, els Emirats Àrabs o Israel juguen partides pròpies en un escenari global tensat fins al límit. I, un cop més, qui acaba pagant som nosaltres: la societat civil.
Les guerres no han desaparegut; només les teníem lluny. Ara les veiem apropar-se. Putin parla amb llibertat inquietant d’un “pla de pau per Ucraïna” mentre amenaça Europa. Paraules que recorden temps que crèiem superats. Ens encaminem cap a una tercera guerra mundial?
Mentrestant, als Estats Units un president imprevisible imposa aranzels, tensió diplomàtica i un suport acrític a conflictes que encenen el món. I, com sempre, guanyen els de sempre: els rics, els poderosos, els que acumulen control mentre la resta ens barallem per engrunes.
Mentides repetides que acaben calant perquè és més fàcil culpar el feble que qüestionar el fort
Aquest clima alimenta la polarització. Ens divideixen entre extrems i ens venen que cal sacrificar llibertats per estar “segurs”. El discurs de la por troba terreny fèrtil: assenyalar immigrants, assenyalar qualsevol diferent. Mentides repetides que acaben calant perquè és més fàcil culpar el feble que qüestionar el fort.
I, tanmateix, vivim un dels millors moments de l’estat del benestar: més drets, més igualtat, més protecció social. Però ho estem posant en risc permetent que la por governi i que els extremismes avancin sense fre.
Si no reaccionem, d’aquí a pocs anys la por i la misèria podrien ser a la porta de casa. No només per líders que creuen que tot s’hi val —Putin, Netanyahu, Trump— sinó perquè nosaltres mateixos ens hem deixat arrossegar per la crispació i les falsedats.
La política no és perfecta, però tampoc és l’enemic. Les lleis i els pressupostos han millorat la vida del país. El veritable monstre que ens devora és un capitalisme salvatge que ho converteix tot en mercaderia i ens empenta a voler sempre més.
Som a l’inici d’una etapa fosca, sí. Però encara som a temps d’encendre llum
Com va dir Antón Costas en un sopar pallarès, la història econòmica és cíclica. Som al 2025: fa cent anys Europa vivia una falsa calma després de la Primera Guerra Mundial, que va desembocar en crisi, feixisme i guerra. No repetim els errors.
Som a l’inici d’una etapa fosca, sí. Però encara som a temps d’encendre llum. Som persones, no enemics. I ens necessitem.
Mirem-nos a la cara. Acordem. Rebaixem tensions. Tallem d’arrel qui trenca la convivència i erosiona la democràcia.
Res d’insults.
Res d’amenaces.
Res de retrocessos en drets.
Sí a la humanitat, a l’ajuda mútua, a la comunitat.
Sí a la gent treballadora, justa i solidària, vingui d’on vingui.
Prou por. Prou odi. Prou divisió.
Encara hi som a temps. I encara podem guanyar esperança.
