AMADEU GALLART SORT.- No voldria pas que el meu amable lector, sobretot les lectores, com deia el company arbequí Francesc Pané, pensin que m’ha agafat un atac de nervis amb el tema de la província de Lleida actualitzada com a Terres de Lleida. No, ho desmenteixo rotundament. Fa cinquanta anys que reclamo, en grup i individualment, que el Pirineu de la província de Lleida no és el Pirineu de Lleida, és una part molt important del que coneixem com a Alt Pirineu i Aran, regió de la qual també en forma part la meitat de la comarca de la Cerdanya adjudicada a la província de Girona
En clau d’ironia, el que més desitjaria és poder proclamar aquesta reivindicació cinquanta anys més, cosa que per a un, com jo, nascut l’any 1947, és francament improbable. Prometo, doncs, en aquests dies d’avantsala de les festes de Nadal, continuar defensant una nomenclatura territorial adequada des del cel, des de l’infern, o des del purgatori (els llimbs ja no em pertoquen per no tenir la categoria de nadó). Perquè, amics i amigues, la cosa va per llarg, al darrere de la continuada promoció d’un ideal Pirineu lleidatà, amb neu de Lleida, naturalment, hi ha institucions molt poderoses, com la Diputació de Lleida, o en la seva proporció, la Diputació de Girona.
Envejo la maduresa institucional que ha adquirit la Diputació de Tarragona que ha aconseguit distingir entre el Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre. No vull pas insinuar que la situació territorial d’aquella província sigui idíl·lica, de cap de les maneres, però han estat capaços d’entendre que no hi ha cap raonament per voler fer tarragonins a la gent de Tortosa, d’Amposta o de Mora d’Ebre. Serà qüestió de repassar la història de les darreres dècades i mirar d’esbrinar els orígens i les causes d’actituds tan diferents.
No vull pas insinuar que la situació territorial de la província de Tarragona sigui idíl·lica, de cap de les maneres, però han estat capaços d’entendre que no hi ha cap raonament per voler fer tarragonins a la gent de Tortosa, d’Amposta o de Mora d’Ebre
La veritat és que, personalment, no sé veure en què perjudica les comarques de Lleida el reconeixement institucional de les comarques de l’Alt Pirineu i Aran. Encara recordo algunes manifestacions de l’Àngel Ros, quan era alcalde de Lleida (devia ser un bon alcalde perquè va ser reelegit molts anys), manifestant que el Pirineu no s’hauria d’escapar de la influència lleidatana. I en part, podria estar-hi d’acord. La magnífica existència universitària de la Universitat de Lleida (UDL) ha fet molt per atreure joventut pirinenca, malgrat la fortíssima competència de Barcelona. I el mateix podem dir d’altres serveis que pot proporcionar una ciutat de cent quaranta mil habitants, ben estructurada i amb equipaments de tot tipus.
Però tot això no es contradiu amb el fet que, des de Lleida, no s’hauria de veure com a cap perill el desenvolupament institucional propi de les comarques altpirinenques. És que potser els estudiants pirinencs deixarien de freqüentar les aules universitàries de la UDL? És que potser l’Arnau de Vilanova deixaria de rebre pacients pirinencs per a moltes de les especialitats en què gaudeix de merescut prestigi? Res, absolutament res, tenen a perdre les comarques de Lleida amb el funcionament, amb veu administrativa pròpia, de les comarques de l’Alt Pirineu i Aran.
Un no entén l’agressivitat de campanyes com ara les de la “Neu de Lleida” o l’enorme promoció del concepte de “turisme lleidatà”, quan moltes vegades es parla solament de turisme del Pirineu. Tampoc la por soterrada d’alguns mitjans de comunicació a deixar passar missatges que puguin ajudar a una cultura del territori pirinenc. Tampoc entenem la postura d’una institució tan poderosa en la demarcació provincial com la Diputació, que proclama, dia sí, dia també, la unitat indissoluble de les Terres de Lleida o de les comarques ponentines, assimilant, sense cap temor de Déu, a les comarques de l’Alt Pirineu i el territori d’Aran.
Més enllà dels perillosíssims sentiments de patriotismes de campanar, aquest articulista reivindica el raonament, l’atenció als grans geògrafs de tradició catalanista com Pau Vila i els geògrafs del seu equip, als grans coneixedors de la nostra cultura com Joan Corominas i, en general, als estudiosos sense interessos materials immediats. Tant de bo l’esperit nadalenc faci també via en els debats territorials.
