AMADEU GALLART SORT.- Aquests dies ens veiem immersos en una campanya electoral intensa. Les eleccions catalanes acostumen a ser-ne perquè encara que es vulguin menystenir les nostres institucions autonòmiques, aquestes són molt importants pel que representen, pel que poden representar en un futur proper i pel molt que ens afecten en la vida de cada dia. I en aquest marc dol veure la pràctica inanitat política i institucional en què cau la problemàtica de l’Alt Pirineu i l’Aran. Els partits, gairebé tots, fan un esforç de retòrica quan fan actes electorals dins del nostre territori. Parlen, lògicament, de les seves grans línies d’actuació i sempre reserven una “separata” per parlar del “Pirineu”, aquesta entelèquia nominal que tothom fa servir i que pocs concreten i delimiten. No cal dir, que quan passen per Ponts o per Àger ja no se’n recorden més i passen a emplenar-se la boca parlant de les Terres de Lleida, del món rural i dels grans tòpics que repeteixen dia a dia.
Malgrat tot, benvingudes siguin les campanyes electorals, benvinguda sigui tota expressió de llibertats polítiques encara que demostri, al cas de les eleccions catalanes, que no haguem estat capaços de dotar-nos d’una llei electoral pròpia. Una llei que intenti conjuminar el principi d’”una persona, un vot” amb la necessària representació territorial. Cal que l’Alt Pirineu i l’Aran sigui una demarcació electoral, només així podrem tenir un seriós debat polític del que significa, de les seves necessitats, de les seves prioritats, del fet que els candidats quan es presenten hagin de conèixer el territori que trepitgen. Perdoneu-me, amics lectors, però és que encara em mou la indignació per com es va tractar la temàtica dels Jocs Olímpics d’Hivern: les improvisacions d’una Generalitat que no sabia què dir, uns mitjans de comunicació que donaven la veu al que cridava més, un territori sense representants econòmics i socials, els partits polítics que feien anar el tema segons les seves conveniències del moment. No m’indignava el sí o el no, m’indigna encara ara el plantejament de total menyspreu al que podia convenir al territori. El desori de tot plegat marca el camí de com no s’han de fer les coses.
Cal que l’Alt Pirineu i l’Aran sigui una demarcació electoral, només així podrem tenir un seriós debat polític del que significa, de les seves necessitats, de les seves prioritats, del fet que els candidats quan es presenten hagin de conèixer el territori que trepitgen
El tema de la llei electoral s’ha plantejat diverses vegades. Alguns polítics pensen que cal, ara sí, arribar a acords. Quan plantegen el tema se n’adonen que són molts més els riscos que els beneficis. Ningú vol perdre ni un sol diputat encara que això costi mantenir una part de Catalunya en la pràctica inòpia política. I en un dels llocs on aquest tema és pateix més és a l’Alt Pirineu i Aran, que queda sense cap representació institucional. És evident que hi ha candidats que són residents de l’Alt Urgell, dels Pallars, de la Cerdanya, de l’Aran…, però a l’hora de la veritat són candidats de la demarcació de Lleida o de Girona i han d’actuar tal com els marquen les cúpules nacionals o provincials.
Voldria deixar ben clar que entenc perfectament que un diputat o diputada ha de defensar els interessos generals de Catalunya per damunt dels de la seva comarca, no es tracta d’aquesta qüestió, sinó de mantenir una cultura territorial que permeti que els diversos temes siguin analitzats amb garanties, amb profunditat democràtica.
Ja he esmentat la qüestió dels JJ. OO. d’hivern, més com un principi d’anàlisi política que pel fet en sí. Podríem parlar ara de com s’ha tractat tota la temàtica de la pagesia i la ramaderia, on els mitjans de comunicació en general han demostrat el seu preocupant desconeixement del territori i que han considerat encara que la pagesia catalana era encara aquella que defensava el Bloc Obrer i Camperol o els de Sant Isidre ramader.
A Ràdio Seu, la ràdio de la meva petita i estimada ciutat, van passant els candidats de cada partit que són de residència pirinenca. Fa una mica d’angoixa veure com proclamen amb fluïdesa els principis generals del partit aplicables a qualsevol racó de la geografia catalana i com divaguen quan es tracta de les problemàtiques específiques del nostre territori altpirinenc i aranès. No tots, és clar, sempre hi ha qui ha tingut més experiència o que pels fats benèvols que també actuen en política ha arribat a articular discursos coherents amb la seva realitat directa. I que quedi ben clar que el que manifesto no és cap crítica personal. En primer lloc, molts no tenen cap possibilitat de sortir, són el farciment pirinenc de la llista dels candidats de la demarcació de Lleida, o en el seu cas, de Girona. En segon lloc, les cupuletes provincials ja se n’encarreguen d’ensinistrar-los perquè a l’hora de la veritat tot el tema altpirinenc i aranès quedi solament com allò del Franco, i perdoneu l’exageració, del “regionalismo bien entendido”.
El que sí que estic segur és que la gran majoria dels meus lectors i lectores convenen en la necessitat d’ una nova llei electoral, una llei que potenciï realitats geogràfiques com les de l’Alt Pirineu i Aran —del tipus de la qual n’hi ha més a Catalunya. També, amb els que em llegeixen podem convenir que hem de superar la contradicció que representa que el territori de Catalunya que necessita més de veu pròpia sigui, per les seves pròpies debilitats, el més manipulat per gent de dins i per gent de fora. Parlo lògicament, ho heu endevinat, de l’Alt Pirineu i l’Aran.
