AMADEU GALLART SORT.- Tots els lectors d’aquest article convindran en què la llengua parlada ho és tot menys neutra. Igualment, que el lèxic que emprem reflecteix els arquetips que estructuren el nostre discurs verbal. Per exemple, tota la qüestió de gènere, parlar de ‘tots o de totes’, de ‘ciutadans o de ciutadanes’, d’homes o de dones, en definitiva. No oblidem tampoc el lèxic edatista: quan diem la innocent expressió ‘casal d’avis’ introduïm tota una sèrie de conceptes que menyspreen ―sense voler i amb la més bona de les intencions―, la condició de la gent gran, persones de més de 60 anys, que reduïm a un fet entranyable, però estrictament familiar, com és el de tenir nets o netes… I així podríem anar seguint. Però entrem ara en un tema concret, en la denominació del nostre territori més proper, que és un tema amb rerefons cultural i polític.
El topònim ‘Alt Pirineu’, el van llençar els Grups de l’Alt Pirineu a començaments de la dècada dels setanta del segle passat, inspirant-se en els treballs de l’equip dels geògrafs republicans liderats per Pau Vila. Es referien al conjunt de les comarques de la Cerdanya, l’Alt Urgell, els Pallars, l’Alta Ribagorça i la Vall d’Aran —quan aquest darrer territori encara no havia manifestat la seva voluntat de no ser una comarca més. Des de llavors, el nom Alt Pirineu ha tingut una deriva lenta però creixent. Avui dia és un topònim molt conegut però no massa emprat quan parlem d’aquesta franja de Catalunya que va de Les a Llívia. Ens preguntem el perquè!
Una primera raó és l’abassegadora presència del topònim Pirineu —o bé Pirineus. Aquest topònim s’utilitza moltíssim per a tot tipus d’activitats que es fan a les comarques esmentades. Els museus del Pirineu, els escriptors del Pirineu, els ramaders del Pirineu, etc. Això seria, en la meva opinió, totalment correcte si es referissin a activitats que es fan al Pirineu global, el que va des de Zarauz, al País Basc, al Cap de Creus, passant per Navarra i l’Aragó, per no parlar de la part francesa. També, dins de Catalunya, inclou la part de la serralada que transcorre pel Bergadà, el Ripollès, la Garrotxa o l’Alt Empordà. Tot plegat, perfect. Però què passa si volem potenciar més enllà dels límits comarcals, esdeveniments, productes, tradicions comunes, que tenen lloc dins de la Cerdanya, l’Alt Urgell els Pallars i l’Alta Ribagorça? Llavors, quan parlem només de Pirineu, excedim molt aquest marc i perdem força en la defensa d’allò que voldríem potenciar. A la Vall d’Aran i a la mateixa Andorra ho tenen molt clar, parlen del Pirineu d’Andorra o del Pirineu d’Aran i la cosa queda perfectament definida.
Una segona raó és que el topònim Alt Pirineu va ser, des dels seus inicis, mal vist pels corrents culturals promoguts pels provincialismes lleidatà i gironí. Durant el tardofranquisme es va impulsar amb una certa mala intenció, o bona intenció, segons que es miri, els eufemístics Terres de Lleida o Comarques de Girona, que, s’ha de reconèixer, van tenir força èxit, oposant-se a les antipàtiques províncies, vistes com una imposició espanyolista És a dir, la idea ‘Alt Pirineu’ encara ara, desembre del 2024, ha de lluitar dia a dia per no ser diluïda dins de les denominacions Terres de Lleida o Comarques de Girona. Avui, hi ha un fet positiu, que és el desplegament de les delegacions de les conselleries de la Generalitat sota la titularitat de l’Alt Pirineu i l’Aran, i un de negatiu, que és la publicitat pagada per les poderoses finances de les Diputacions de Lleida i de Girona, totalment al servei de la integritat provincial, que fa servir, maliciosament, els eufemismes territorials assenyalats.
Una tercera raó és que el rupturista concepte Alt Pirineu va generar els seus anticossos dins del mateix territori on es volia aplicar: sectors altpirinencs que el van veure amb antipatia, a vegades per la imatge de la gent que el defensava, a vegades perquè la nova denominació els va agafar amb el pas canviat i es varen posar en una contra defensiva —per sort, la reflexió tranquil·la ha fet que molts d’aquests sectors anessin canviant d’opinió. Tot plegat apunta a un avanç lent, però continuat, dels defensors del concepte altpirinenquista.
Aquest articulista pensa que hi ha d’haver una anàlisi ordenada sobre aquesta qüestió toponímica. Si volem potenciar els actes culturals socials i econòmics que es fan a les nostres comarques i es creu bo de publicitar-les més enllà del marc comarcal, hauríem de fer servir més el concepte Alt Pirineu. Per dues raones fonamentals: la primera, perquè de cara als altres catalans identificaríem millor l’origen dels productes que volem vendre, i la segona, perquè fonamentaríem un valor econòmic considerable dotant d’una marca geogràfica precisa tota iniciativa, ara sí, definida altpirinenca.
