AMADEU GALLART SORT.- He estat tres dies a Benasc, el temps suficient per passejar per una població arrelada a la ramaderia de muntanya i dotada per la naturalesa d’un paisatge d’escenografia de gran bellesa, imponent i determinista de la nostra petitesa. Prèviament a la sortida, vaig mantenir una conversa orientadora, parlant de la Ribagorça aragonesa —geografia, gastronomia i cultura— amb el Joan Obiols. El Joan, dins del marc de la seva gran obra Viatge Universal pel Pirineu, té un llibre, el número vuit, dedicat a la Ribagorça aragonesa. En aquest bellíssim espai, el que queda de la cultura tradicional és un residu folklorista que ve definit pel concepte patuès, amb el qual expliciten el que resta de la llengua del país. El Joan em va aconsellar que deixés de banda tota discussió sobre aquest tema i em dediqués a conrear altres jardins més amables. Així ho vaig fer, sense deixar de tenir alerta una petita antena receptora perquè l’esperança és la darrera eina que s’ha de perdre.
Després de més de 50 anys maldant per una certa personalitat institucional per al nostre Alt Pirineu i Aran, m’espanta, malgrat tantes situacions depriments viscudes, veure’m, cara a cara, amb el que pot arribar a ser el nostre futur. Penso que encara tenim uns marges il·lusionants que ens separen de la completa assimilació provinciana, malgrat tots els esforços que fa la Diputació de Lleida per convertir l’Alt Pirineu en una espècie de Ribagorça aragonesa. Curiosament, fa pocs dies, en la cloenda del club de lectura de la Biblioteca de Sant Agustí de la Seu d’Urgell, en un acte coorganitzat amb Òmnium Cultural, l’escriptora lleidatana Imma Monsó anunciava, en veu alta i clara, que un dels elements romanents en el ribagorçà, autoanomenat com a patuès, era la parla “lleidatana”… A quins extrems aberrants poden conduir els arquetips culturals provincialistes.
En un dels llocs on vaig sentir una gran tristesa va ser a Roda d’Isàbena, amb la seva meravellosa catedral, reminiscència eloqüent d’un passat episcopal. La visita al monument fou ben aconduïda per la guia, una amable professional que havia de lidiar amb gent del país, de parles catalanes i castellanes, i un grup d’holandeses veteranes molt atentes a les explicacions en una llengua, l’espanyola, de la qual no en tenien ni idea. Amb la meva parella no hi havíem estat mai, malgrat que era per a nosaltres un lloc gairebé mitològic, d’un clar pirinenquisme històric ben aviat avortat. Malauradament, la contextualització no era, a pesar de les seves bones intencions, la línia axial de l’exposició de la guia, que observava un guió de to museístic i asèptic. Tant el conjunt format per la cripta catedralícia i els claustres com la catedral restaurada compensaven sobradament la falta d’una exposició que tingués en compte tots els elements en joc.
Aquesta idea de la pèrdua de la identitat de la història d’un territori, d’una cultura engolida per una altra dotada d’una embranzida política més forta, és bastant comuna també al sud de França, on la llengua occitana és el patuès i la història ha esdevingut la francesa. La Ribagorça aragonesa és, segurament, una causa ja perduda, una terra incardinada en una nova realitat provincial que ha bolcat els elements culturals ribagorçans dins dels “valors superiors” de la Comunitat d’Aragó. La bellesa del paisatge, els pics imponents, l’ímpetu vital de rius com l’Éssera i l’Isàbena són els contrastos més sagnants amb la pèrdua de símbols tan propers com la llengua pròpia o els senyals d’identitat.
La Ribagorça aragonesa és, segurament, una causa ja perduda, una terra incardinada en una nova realitat provincial que ha bolcat els elements culturals ribagorçans dins dels “valors superiors” de la Comunitat d’Aragó
Serem els ciutadans de l’Alt Pirineu els següents de la llista? Acceptarem el fet de pertànyer definitivament a unes entitats culturals provincials com són les de Lleida o de Girona? L’avantatge que encara tenim sobre llocs com les contrades ribagorçanes abans descrites o els vastíssims territoris occitans és que posseïm una llengua catalana ben viva, potser debilitada, però amb totes les constants vitals funcionant. Com és diu en algunes competicions esportives, tot depèn de nosaltres.
Del viatge ribagorçà voldria reiterar-ne l’atractiu dels pobles i del territori. Són d’una potència estètica que mereix la millor de les administracions. En aquests tipus de comarques de baixíssima densitat poblacional resulten imprescindibles les eines institucionals pròpies, ens que haurien de gaudir de capacitats inversores suficients per bastir equipaments socials i fomentar i empènyer la iniciativa privada.
