Els mapes ens ajuden a no perdre’ns i a localitzar els llocs que cerquem. Però les paraules dels mapes, a més de guiar-nos en els nostres itineraris, ens transmeten també moltes informacions que, de vegades, desgastades pel pas del temps (i per nosaltres mateixos, esperonats per la pressa), no sempre som capaços de descobrir i d’interpretar. Els mapes, de fet, ens parlen del que hem estat, del que som, del que alguns voldrien que deixéssim de ser.
En efecte, a sota de cada paraula hi batega una història, una informació, una anècdota, una evocació llunyana, que de vegades se’ns evapora en l’univers de l’oblit. Així, la toponímia, avui encara ens recorda la presència de població basca al Pirineu català, prou estudiada, provada i documentada. Els mapes actuals ens n’ofereixen mostres a balquena. Noms com: Turp, del basc Iturbe, faria referència a una deu d’aigua; Enveig, del basc ib-egi, significaria “vessant de l’aigua”; Arinsal, procedent d’arantzadi, voldria dir “arbust d’espines”; Arfa, provindria de la forma asu-a, que significa “bardissa”; Artedó, derivaria d’arte-dun, i ens remet a un lloc “ple d’alzines verdes”; Bescaran, seria la forma actual d’un baso-ko aran, que es tradueix per “vall de l’espadat o de la malesa”; Erts prové d’ertz, que en basc significa “riba”, Llorts, és filla de lurtes, que significa “allau”, etc.
Les paraules dels mapes −la toponímia−, a més a més de ressonàncies històriques, ens poden informar sobre el relleu i les característiques del país: Montanissell, el Pla de Sant Tirs, Montferrer de Segre, Peramola, Valldarques, la collada de Toses, Pujol, Puigcerdà, lo Codó… Ens posen en relació amb la hidrografia: Rialb, Bassella, Sallent, la Tolla (nom avui gairebé desplaçat per un espuri “les Basses”)… Amb la vegetació: l’Alzina, Sant Joan de l’Erm, Gavarra, Canelles… Amb la fauna: lo forat de les Gralles, les coves d’Ermini… Amb el fet religiós: la Parròquia, la Seu d’Urgell… Amb fets bèl.lics: Castellciutat (Ciutat), Castellbò, Castell-llebre… Amb el món màgic i meravellós: lo forat de les Encantades, lo camí de les Bruixes…
Més enllà del Pirineu, els noms dels llocs són també un valuós document per a la història. Una simple ullada a la nostra toponímia nacional ens permet de seguir les petjades de la dominació aràbiga en l’extensa part del territori que va del sud del país (Alacant) a l’antiga frontera de la Catalunya vella (Alcoletge, Alguaire, Alcarràs…). En un altre sentit, la forta influència del cristianisme es detecta en l’abundància de topònims que duen noms de sants a tota la part nord-oriental. (N’hi ha tants que, de vegades, s’han d’identificar per l’acompanyament que solen portar): Sant Feliu de Llobregat / Sant Feliu de Guíxols / Sant Feliu de Buixalleu; Sant Andreu de la Barca / Sant Andreu del Palomar; Sant Just Desvern, Santa Cristina, Sant Hilari Sacalm, Sant Pere Pescador, Sant Cugat, Santa Eulàlia…
Els noms de lloc, en general, han tendit a mantenir-se força fixats fins als nostres dies. Avui, però, el progressiu distanciament entre l’home i la natura fa que molts d’aquests noms ꟷsobretot en la toponímia menorꟷ es vagin esborrant, oblidant i, en alguns casos, substituint d’una manera força accelerada. Opino que és una llàstima perquè darrere de cada nom hi ha sempre una història i una informació molt dignes de ser mantingudes i respectades.
Els règims totalitaris i colonialistes tendeixen a suplantar i a traduir els noms dels llocs conquerits més enllà del que el seu sistema lingüístic té per tradició de fer
Els règims totalitaris i colonialistes tendeixen a suplantar i a traduir els noms dels llocs conquerits més enllà del que el seu sistema lingüístic té per tradició de fer. Així, durant la dictadura franquista, al costat de topònims com Lérida o Gerona, amb un fort arrelament lingüístic en la cultura castellana, es va intentar de traduir noms de llocs com Sant Boi, “San Baudilio”; Sant Cugat del Vallès, “San Cucufate del Vallés”; Sant Sadurní d’Anoia, “San Saturnino de Noya”; carrer del Voló, “calle del Balón”; turó dels Tres Hereus, “pico de los Muy Felices”, la qual cosa, a part de la barrabassada que representava, no deixava de provocar una certa hilaritat.
Tot i això, la hilaritat, el sentit del ridícul, no sempre ha impedit que un topònim es consolidi. Un bon exemple ens l’ofereix Avel.lí Artís Gener al pròleg de la novel.la Paraules d’Opoton el vell, on explica que al Mèxic pre-hispànic hi havia una bella ciutat anomenada Quauhnàhuac, que en la llengua nàhoa tenia el poètic i descriptiu significat de “llindar del bosc”. Amb l’arribada dels conqueridors allò es convertí en Cuernavaca. I això que, de vaca, poc que n’havien vist cap els nadius, abans de l’arribada dels espanyols! Un altre exemple curiós el constitueix el del topònim Yucatán. Prové de les frases maies “uuy u t’an” i “ma tin na’atic a than”, que significaven “mira com parlen” i “no entenc què diuen”, respectivament. Aquestes van ser les frases amb què van contestar els maies autòctons quan, a la primera trobada, els espanyols els van preguntar, en castellà naturalment, com es deia aquell lloc. El lloc en realitat es deia “Ma’ia’ab”, que en llengua maia ꟷavui ja del tot aniquilada i els seus parlants extingitsꟷ volia dir: “la terra de pocs, la terra dels escollits”.