Encara que, com és sabut, les llengües són filles de la interacció entre la gent i el seu entorn territorial, les paraules de vegades viatgen d’un territori a un altre i es modifiquen per acció d’aquests desplaçaments, de la mateixa manera que el fet de viatjar pot canviar i transformar una persona. Un exemple interessant el constituiria la paraula catalana quixot. Un quixot (cuixot) era la part de l’arnès destinada a cobrir la cuixa dels cavallers medievals. Com és sabut, Cervantes va pensar en el nom català d’aquesta peça per a donar el nom de guerra al seu cavaller de ficció Alonso Quijano, don Quijote. El mot quijote, doncs, és un catalanisme del castellà. Ara bé, la paraula quixot, avui en català ha perdut el seu sentit original i n’ha adquirit un de nou, fruit de la seua aventura literària: “Home emportat per punt, per una idea, etc., a empreses temeràries, desproporcionades a les seues forces, a què ningú no el demana”.
De vegades la modificació no es produeix en el sentit, sinó en la forma. Seria el cas de fideuada, que és un altre catalanisme del castellà convertit en fideuá per influència de la varietat valenciana. El que ja no és de rebut és que actualment aquest canvi es produeixi en algunes cartes de restaurants del Principat, quan la forma fideuada és ben viva i l’única que recull la normativa. Hi ha paraules, com els castells, d’iràs i no tornaràs. Surten de viatge i s’estan tant temps fora que quan tornen ja no les coneix ningú. El mot castellà armatoste, per exemple, n’és una. Actualment significa “enser viejo y embarazoso”. Per a entendre’ns: baluerna, antigalla. Però el seu significat originari era un altre. Volia dir “aparell ràpid amb què s’armen les ballestes”. És una paraula catalana formada pel verb “arma” i per l’antiga forma “tost”, que significava “de pressa”. La meua padrina encara la deia. Un armatost, doncs, era una arma ràpida. Amb la generalització de les armes de foc, les ballestes van quedar antiquades, arraconades i es convertiren en baluernes, en antigalles inútils. Fou aleshores que en castellà adquiriren el significat que actualment té la paraula armatoste. Armatoste és una paraula semànticament i lingüísticament paradoxal. És un catalanisme del castellà que, en català modern ha esdevingut un barbarisme.
No és pas l’únic cas. Si fa no fa passa el mateix amb el verb acendrar, que en el castellà actual significa “depurar”, “afinar”. Recorden allò de “tener un acendrado espíritu de sacrificio”? Com tothom deu saber, la cendra antigament era molt valorada com a material de neteja de vaixelles, metalls, etc. D’aquí, al seu significat actual en castellà només hi ha un pas, una simple associació mental: “limpiar, depurar, afinar…” Una altra expressió d’origen català curiosa és la locució a granel. Prové del mot granell, que és la manera com s’anomenava el gra que es venia tan bon punt era batut a la mateixa era de batre. Devia ser una expressió que devien difondre els compradors i que fins al dia d’avui no ha estat reconeguda per la normativa, que únicament admet formes com en orri, a dojo, a doll, etc. Un altre catalanisme del castellà el constitueix el mot macarra, procedent del català macarró, però que en la seua forma castellana té una forta vitalitat en la parla popular fins al punt que molts cops desplaça el mot original i tradicional macarró…
Les relacions de Catalunya i Castella (o Espanya) venen de lluny. No és pas estrany, per tant, que els espanyols agafessin paraules catalanes –sobretot quan aquestes cobrien un buit semàntic- i a la inversa
Les relacions de Catalunya i Castella (o Espanya) venen de lluny. No és pas estrany, per tant, que els espanyols agafessin paraules catalanes –sobretot quan aquestes cobrien un buit semàntic- i a la inversa, que els catalans agaféssim paraules castellanes, com ara bàndol, borratxo, maco, etc., que són castellanismes primerencs, però totalment integrats a la llengua.
Les primeres relacions importants entre espanyols i catalans segurament van ser militars. El 23 d’octubre de 1086, 500 cavallers catalans “ambidextres, armats amb llargs ganivets esmolats i calçats amb avarques” van ajudar Alfons VI a la batalla de Sagrajas. Pel gener de 1097 li van tornar a donar el seu suport a la batalla de Bairén. El 1108 l’ajudaren a la d’Uclés. Però el suport més fort el van donar les tropes de Pere el Catòlic a Alfons VIII. El 19 de juliol de 1195 els àrabs havien derrotat el rei castellà a la batalla d’Alarcos. Castella (o Espanya), a més, tenia Lleó i Navarra en contra. Els historiadors coincideixen a dir que estava a punt de ser aniquilada, és a dir, de desaparèixer. L’ajut de Pere el Catòlic amb les seues tropes va ser providencial. Gràcies a les tropes catalano-aragoneses posaren a ratlla els lleonesos i els navarresos i plantaren cara als sarraïns. Fins i tot conqueriren un llogarret amb un castell, aleshores poc conegut, que es deia Madrid. Finalment Pere el Catòlic, com tothom sap, seria decisiu el 1212 a la batalla de “las Navas de Tolosa”.
Qui sap si no va ser en alguna d’aquestes batalles que el mot armatost es donà a conèixer i es va generalitzar en castellà.
Finalment dues observacions. La primera: sempre que els exèrcits catalans han entrat al llarg de la història en terres espanyoles ha estat per a ajudar-los. No he sabut trobar cap excepció a aquesta regla. Com que no soc historiador, demano que si algú en sap alguna me la faci arribar.
Segona: sempre que els exèrcits castellans o espanyols han entrat al llarg de la història en terres catalanes ha estat per a atacar-les i privar el nostre país dels seus drets, de les seues llibertats, de les seues Corts i de les seues constitucions. No he sabut trobar cap excepció a aquesta regla. Com que no soc historiador, demano que si algú en sap alguna me la faci arribar.
Seria interessant de saber si aquestes observacions són certes. Si ho fossin, potser explicarien la situació d’emergència lingüística que constantment viu la nostra llengua.
