Havia nascut a Nargó l’any 1894. El mateix any que, al Pirineu, es produïa el despreniment de la gran massa de tosca que va arrasar el famós Hostal dels Espluvins. L’ensulsiada va arrossegar un bon bocí de la carretera que s’estava construint i que havia de posar en contacte l’Alt Urgell i Andorra amb la resta del país. Aquell desastre, a més a més, va deixar la comarca incomunicada i molta gent sense feina, alguna de la qual va acabar emigrant.
A Barcelona, la tardor anterior s’havia executat en Paulí Pallás, autor dignament confés de l’atemptat fallit contra el restaurador monàrquic, el general Martínez Campos i, aquell mateix any, havien estat afusellats sis anarquistes i quatre més condemnats a cadena perpètua, acusats en un judici-farsa de ser còmplices de Pallàs.
Aquell mateix any 1894 esclatava a França el famós afer Dreyfus, en què el Servei d’Intel·ligència francès descobria que, a la paperera de l’agregat militar de l’ambaixada alemanya, hi havia una carta, sense signatura, que anunciava la tramesa d’uns documents secrets al seu etern adversari teutó. Una investigació posterior, sense cap mena de prova ni d’indici, va arribar a la conclusió que el capità Alfred Dreyfus, d’origen jueu i destinat a l’Estat Major, n’era l’autor. No va ser fins al 13 de gener de 1898 que una carta oberta d’E. Zola al president de la república, F. Faure, titulada “J’accuse” (Jo acuso), publicada al diari L’Aurore, reptava el tribunal que havia jutjat el cas i provocava una gran commoció social. Com a conseqüència d’aquell escrit, es desencadenà el procés de rehabilitació d’Alfred Dreyfus, el qual no es resignà mai a ser indultat ꟷperquè l’indult descarrega de la pena, però no de la presumpta culpabilitatꟷ i no s’aturà fins que va ser proclamat innocent i, per tant, amnistiat. La notícia i el conjunt de l’afer va commoure l’opinió pública i va donar la volta al món.
Tots aquests fets influirien en la vida posterior del nounat. El van batejar a l’església parroquial de Sant Climenç, on li van posar de nom Elies. Elies Fité i Fàbrega. Era fill d’una parella del poble, sense gaires recursos. El pare, de nom Bonaventura, cabaler de casa pobra ꟷqui no era pobre al Nargó d’aquell temps?ꟷ, vivia dels jornals que li sortien treballant del que podia, principalment al ram de la fusta. La mare, la Tomasa, feia les feines de casa i tenia cura de la feram (gallines, conills, porcs…). Un dia, tips de viure en la penúria i l’isolament de les muntanyes que encerclaven el poble com una argolla, van decidir anar-se’n a viure a la ciutat, amb l’esperança de trobar un futur millor per a la seua descendència i, com a mínim, una bona educació per als fills. La seua decisió, en aquest darrer sentit, no podia ser més encertada. En aquells anys les escoles laiques, racionalistes, republicanes i modernes, impulsades per gent com Ferrer i Guàrdia, els anarquistes i els republicans, florien arreu de Barcelona i la seua rodalia, com congestes de mocoses (llenegues) blanques enmig de la boscúria. No he pogut saber encara en quina d’aquestes escoles va anar l’Elies Fité, però pels seus escrits i manera de pensar, no tinc cap dubte que va ser en alguna d’aquestes que acabo d’esmentar.
Aquell plançó emigrat de la pobresa del Pirineu, a l’edat de vint anys (1914) ja era redactor de la revista Germinal, des d’on defensava una posició llibertària i aliadòfila respecte a la gran guerra que acabava d’esclatar
El que sí que sé, no obstant, és que aquell plançó emigrat de la pobresa del Pirineu, a l’edat de vint anys (1914) ja era redactor de la revista Germinal, des d’on defensava una posició llibertària i aliadòfila respecte a la gran guerra que acabava d’esclatar. El seu procés de conscienciació social i política degué ser meteòric. Durant l’adolescència que deixava enrere a marxes forçades havia viscut la Setmana Tràgica, l’ignominiós procés de Montjuïc (aleshores la justícia espanyola, per als catalans, ja era molt espanyola) i, per si no fos prou, el desemmascarament i la descomposició de la vergonyosa comèdia política del bipartidisme dinàstic, que en aquells moments ja no enganyava quasi ningú… L’any 1917 va ser detingut i empresonat per la seua participació a la vaga general del mes d’agost.
En sortir de la presó, l’Elies Fité ja tenia clar que per a enderrocar el règim monàrquic calia cercar un lideratge, tenir disciplina, treballar i prendre partit. L’any 1918, en col·laboració amb el que seria el seu soci una colla d’anys, en Jesús Ulled, i amb l’ajut econòmic del seu cosí del poble, en Marcel·lo Fité, fundà el diari La Aurora, que es va publicar durant divuit anys. Al seu primer article, signat el dia 14 de juliol de 1918, fa un encès elogi de la Revolució Francesa i aviat deixa constància de la seua admiració per Zola i de l’impacte que li havia produït conèixer l’afer Dreyfus. De fet, el nom del diari que codirigia amb Ulled és deutor del nom del que Zola publicà el seu famós article “J’accuse” i que és una de les grans fites del periodisme europeu. Ell sovint feia broma del fet de dirigir un diari que es deia La Aurora i sortia a la tarda.
L’any 1921 va tornar a ser detingut, acusat de publicar a la impremta de La Aurora “números clandestinos de Solidaridad Obrera”, i, a més, d’haver-se-li trobat “tres suplementos diferentes de El Imparcial con información gráfica del atentado contra el señor Dato, varias cartas y un puñal de grandes dimensiones”. Deprés d’aquesta detenció, de l’any 1921 al 1924 va ser també redactor, director i propietari del diari La Información. De 1925 a 1930 va escriure a El Progreso i figura com a membre de l’Associació de Premsa de Barcelona. Finalment, l’any 1926 va tenir el càrrec de vicepresident del “Sindicato Profesional de Periodistas de Barcelona”.