MARCEL FITÉ ARGERICH.- Recordo aquells temps en què Nargó era un poble en blanc i negre i no hi havia llums de Nadal als balcons de les cases, ni als carrers (en els quals amb prou feines pampalluguejava una trista bombeta mal penjada en un pal), ni al cap del campanar de l’església parroquial, i els enfaristolats arbres de Nadal, amb les seues músiques i garlandes platejades, boles de colors i llums intermitents, eren encara una quimera que tan sols es veia a les pel·lícules que ens arribaven d’Amèrica.
Sí, eren uns dies tristos: obscurs, gèlids, reconcentrats, pobres… Però, renoi!, al poble hi havia gent i, enmig d’aquell desert de foscor, es concentraven alguns nuclis d’emoció; de vida social; de cares xiroies, trempades i esmolades pel fred: d’ulls jovials i expectants, potser esperançats i tot. Aquells nuclis lluminosos eren com uns oasis que començaven a les mateixes cases, amb lo tió encès, l’olla trotxant penjada als cremalls i el pessebre en una tauleta a la vora; als balls de la Societat, amb aquelles orquestres, amb els seus vermuts i les seues mitges hores; al cine i al seu cafè, sempre empaperat amb fastuosos cartells; al foc tradicional a la porta de l’església, amb les xàldigues daurades enlairant-se cap al cel, amb la coca compartida, el xerriqueig de la barreja, les nadales i els bons desitjos per al futur.
Al segle IV, l´Església Catòlica va establir la data del 25 de desembre per commemorar el naixement de Jesús. Aquesta festivitat coincidia amb les saturnals romanes, que eren unes festes d’alegria i forta disbauxa per commemorar l’acabament de les feines agrícoles, el naixement del sol i l’arribada del vi nou, les quals va acabar integrant i substituint. En aquelles dates, la gent que podia ja es feia regals, celebrava grans festes, bacanals i orgies.
La celebració cristiana, en català, ja la trobem esmentada al Llibre dels fets de Jaume I, que la fa servir en femení i amb article: “e tenguem la Nadal a Alcaniç e.l Aninou en Tortosa”. Generalment, però, al llarg de la història apareix en masculí, en singular i sense article “lo dia de Nadal” (Ramon Muntaner), “l’endemà de Nadal” (document de 1381), etc. L’ús que alguns fan actualment de l’expressió “els Nadals”, és un ús recent, probablement degut a la forta pressió que exerceixen el castellà i els poderosos mitjans de comunicació estatals sobre la llengua catalana.
Cada dita és filla d’uns llocs i d’unes èpoques i, agafades en conjunt, ens ajuden a imaginar i entendre unes situacions i unes vivències que, malgrat que en molts casos ens semblin llunyanes, il·lustren la vida i la psicologia social de la gent que ens ha precedit
Un dia tan assenyalat, no és estrany que hagi originat nombroses dites i refranys. Algunes són d’abast força general, unes altres, en canvi, tenen un caire més local: “De Santa Llúcia a Nadal, tretze dies per igual”, “De Nadal a Carnestoltes, set setmanes desimboltes”, “Per Nadal maduren les nespres”, “Per Nadal, lo porc en sal”, “Per Nadal, cada ovella al seu corral”, “Un Nadal, no fa mal”, “Cada dia no és Nadal”, “Per Nadal, qui res no estrena, res no val”, “Per Nadal, un pas de pardal”, “Per Nadal, fred com cal”, “Si per Nadal al joc, per Pasqua al foc”, “Si per Nadal al carrer, per Pasqua al recer”, “Si Nadal fa estiu, Pasqua prop del caliu”, “Per Nadal, capa no em cal, i d’allí enllà, fred ja no en fa”, “D’aquí a Nadal, calçat no cal, de Nadal enllà, calçat no caldrà”. Com es pot observar, cada dita és filla d’uns llocs i d’unes èpoques i, agafades en conjunt, ens ajuden a imaginar i entendre unes situacions i unes vivències que, malgrat que en molts casos ens semblin llunyanes, il·lustren la vida i la psicologia social de la gent que ens ha precedit.
No voldria acabar aquest article sense fer esment d’aquelles cançons nadalenques que coneixem com a nadales i que tenen una llarga tradició a casa nostra. Recordo molt les que es cantaven a Nargó quan era xic. Era l’única part de la litúrgia que se celebrava en la nostra llengua i generalment en la seua varietat local. De totes aquelles nadales, en recordo una amb especial emoció, que es cantava a la missa del Gall. L’arrencaven els homes al cor de l’església i feia així: “Pastorets d’eixes muntanyes / que dormiu amb tan repòs / desperteu’s veniu aviat / que ha nascut el Redemptor. / Amb melodia / canta i refila / tu majoral / toca el timbal / toca el timbal / perquè en són festes d’alegria / aquestes fetes de Nadal / Quines festes són aquestes / les de Nadal, les de Nadal…”.
En acabar la nadala, un dels cantors amb veu potent (generalment lo Miqueló vell) llançava un esglai que feia tremolar els vidres del rosetó. Aleshores la gent ens giràvem de cara al carrer, el rosetó, enrogit per les flames de l’oliver que el jovent acabava d’aixerar, crepitava i deixava veure les primeres xàldigues que s’enlairaven cel amunt com les cendres encara roents d’un volcà. I a fora, és clar, ja ens esperava la coca, la barreja, els amics i els bons desitjos i les abraçades. Que tingueu un Bon Nadal!
