L’estàndard d’una llengua serveix per a comunicar-se. És un dialecte sense gaires marques geogràfiques, socials o culturals. Un mínim comú denominador de la paraula que no exigeix haver nascut ni viscut en cap territori ni en cap estatus concret de la llengua per a parlar-lo. Serveix per a donar i rebre informacions i es transmet a través de l’escola i dels mitjans de comunicació. L’estàndard, però, no és la llengua. N’és simplement un dialecte o variant més, com el pallarès, com la parla cerdana, com la parla dels antics raiers, com el barceloní, com el balear, com el fragatí o com el valencià. Així, la llengua és una realitat natural, pastada a foc lent durant segles, mentre que l’estàndard és una realitat conscientment artificial, creada a partir d’un seguit de materials lingüístics existents que determinades persones, mitjans i institucions, han prèviament seleccionat i llançat al mercat de la paraula.
La llengua, per tant, és molt més rica i complexa que l’estàndard o que qualsevol dels seus dialectes naturals. La llengua, a més de permetre’ns de comunicar-nos ─per mitjà de l’estàndard o de qualsevol dels seus dialectes o variants─, és també un cofre ple de riqueses, coneixements i sorpreses, llegat per les generacions que ens han precedit. És el cofre que ─segons el savi Coromines─ conté l’arxiu més important del territori en què s’ha desenvolupat, els seus mapes històrics i geogràfics més precisos i detallats, i un gavadal d’històries, explicacions i misteris per descobrir d’unes dimensions incalculables.
Com a prova del que acabo de dir, avui m’agradaria parlar de la partícula pas amb valor negatiu. Del valor psicològic i subjectiu d’aquesta paraula, que va molt més enllà de la pura negació o de la suposada funció de reforç de la negació que alguns erròniament li atribueixen com a funció primordial. Observem, per exemple la diferència que hi ha entre Els Jocs Olímpics d’Hivern del Pirineu no es celebraran i Els Jocs Olímpics d’Hivern del Pirineu no es celebraran pas, en què a la primera frase s’indica únicament que aquells Jocs no es celebraran, mentre que a la segona s’hi afegeix el matís implícit de “contràriament al que tu penses”, aquells Jocs no es celebraran. En la parella de frases: No serien bons per al Pirineu i No serien pas bons per al Pirineu, la primera és una simple sentència, mentre que la segona comporta el matís de “malgrat l’opinió general, o dels mitjans, o de la teua particular…”
Desconec els motius per què se’n prescindeix i opino que foragitar-la de l’estàndard seria una mutilació de la llengua i, per tant, del pensament, imperdonables
Fixem-nos ara en unes construccions imperatives com les següents: No em parlis dels Jocs i No em parlis pas dels jocs, en què a la segona hi afegim el matís de “si no vols que m’emprenyi”. De vegades la partícula pas té també un valor clarament adversatiu i seleccionador, equivalent a una frase el·líptica situada a l’estructura profunda: Segons les enquestes, en un referèndum a totes les comarques del Pirineu guanyaria el sí. No pas a la Cerdanya!, on, com es pot comprovar, s’afirma sense explicitar-ho que “a la Cerdanya guanyaria el no o, més simplement, no guanyaria el sí”. Algunes altres vegades la partícula pas és imprescindible per a evitar l’ambigüitat de certes frases amb un no expletiu (un no que no nega): S’estima més elaborar un pla seriós de desenvolupament del Pirineu que no fer uns Jocs Olímpics d’Hivern. Aquí, la frase en sentit afirmatiu podria ser: S’estima més elaborar un pla seriós de desenvolupament del Pirineu que no pas fer uns Jocs Olímpics d’Hivern. Cal remarcar també l’ús molt recomanable de no pas quan la negació va seguida de la conjunció sinó: El referèndum no es farà pas a l’estiu, sinó a la tardor.
Malgrat la genuïnitat i la riquesa de matisos subjectius i psicològics d’aquesta partícula tan característica i meravellosa de la nostra llengua, sap greu de veure com, ara i avui, molts mitjans de comunicació en prescindeixen i, pràcticament, l’han proscrita als seus llibres d’estil. Desconec els motius per què se’n prescindeix i opino que foragitar-la de l’estàndard seria una mutilació de la llengua i, per tant, del pensament, imperdonables. Amb tot, estic segur que no aconseguiran pas erradicar-la de la parla quotidiana. Si un dia ho aconseguissin l’amputació que patiria la llengua i tot el que aquesta representa en tant que visió del món i de vehicle de la intel·ligència seria realment d’una gravetat extrema. Però no deixarem pas que se’n surtin, oi?