MARCEL FITÉ.- La muntanya de Turp, en aquell temps, era molt a prop del poble de Nargó. Només calia passar Segre. Ara hi ha un embassament insalvable i, per tant, infinit, que la’n separa. Aquesta muntanya és situada al costat esquerre del riu, entre els termes de Fígols i Alinyà, Oliana i Nargó. És a dir, va de nord-est a sud-oest, lloc on forma l’estret o portell dels Espluvins, amb la muntanya d’Aubenç.
Antigament, la part obaga de Turp era com una prolongació del poble. Aquí i allà hi havia bocins de terra conreada que pertanyien a gent de Nargó. La toponímia, cada vegada més esborrada en la memòria compartida, ens ho testifica: «les boïgues del Ton del Peret», «les boïgues del Tonillo», «l’espluga del Manjo», «la barraca del Cogussot», «la vinya de cal Manset», «l’ansola del Magí», «la barraca del Pauetó»…
A Turp, aleshores, s’hi feia trumfos, ametlles, raïm, cireres, fruiters diveros, etc., sense oblidar els gustosíssims rovellons i bolets en general que es feien en qualsevol d’aquells bosquets. L’escassa distància de Turp respecte al poble en permetia el conreu i amb prou feines es diferenciava la muntanya del terme fèrtil de Nargó. Per això, quan es diu que Nargó va perdre la magnífica horta de Segre amb el pantà dit d’Oliana, es diu una veritat a mitges, ja que la pèrdua va ser molt més grossa i important que l’extensió estricta que va ofegar l’embassament. Es va perdre també el Turp agrari, el Turp conreat, de Nargó.
El pas del poble a Turp es podia fer simplement a peu, acció que es coneixia com «passar Segre», i en la qual la gent de Nargó era una gran experta per les vegades que ho solia fer i per l’habitud de contacte amb el riu que comportava la tradició raiera. Però es podia fer també en sirga (dita sirgó, quan era més xica). Una sirga que, en aquest cas, estava formada per una corda que anava d’un costat a l’altre del riu, a una certa alçada de l’aigua, i que estava preparada per a transportar persones, animals i coses d’una ribera a l’altra, mitjançant un gros receptacle de fusta —que havia sentit anomenar «cistella»—, i que, per mitjà d’una roda de corriola, es feia avançar amb les mans agafades a la corda, a força de braços. (Aquesta accepció de la paraula sirga o sirgó, però, no està recollida al Diccionari de l’Institut).
El pas del poble a Turp es podia fer simplement a peu, acció que es coneixia com «passar Segre», i en la qual la gent de Nargó era una gran experta per les vegades que ho solia fer i per l’habitud de contacte amb el riu que comportava la tradició raiera
A través dels anys, segur que n’hi devia haver hagut moltes més i en altres indrets, de sirgues. Segons el que he sentit explicar i m’ha arribat per diverses fonts, però, jo puc parlar tan sols de tres sirgues (si algun lector té notícies d’alguna altra li agrairé que m’ho faci saber). Les que he pogut documentar són la sirga de la vinya de cal Manset (l’única de la qual n’hi ha una fotografia, dels anys trenta, on es veu com la sirga estirada per en Josep Grau, de cal Manset, transportava amb ell mateix, les seues dues filles, la Pepita i la Maria); la sirga de l’ansola del Magí i la de les Anoves.
La sirga de la vinya de cal Manset anava de la masia —avui ofegada i quasi desapareguda sota l’aigua— de cal Borges, fins a la vinya de cal Manset; la sirga de l’ansola del Magí sortia dels Arenys —també ofegats— pel pantà, i arribava fins a l’Ansola; la de les Anoves anava de cal Guerxo (a tocar de l’Esquella) fins a Bàstigues de les Anoves. En aquest lloc, quan es va fer l’embassament, es va parlar de construir-hi un pont, però aquesta realització no es va concretar mai. Durant un cert temps la gent de les Anoves —aleshores les Anoves encara era un poble habitat— van fer servir una barca, però el projecte no va tirar endavant a causa de les constants pujades i baixades que feia l’aigua del pantà. També alguns nargonins van recórrer a les barques per a mantenir el contacte amb l’altra riba de Segre. Concretament, jo recordo la barca del Jaumet de la Caseta, que la feia servir per a conrear la masia de Pujol, i la del Pauetó, que durant els darrers anys de la seua vida va mantenir una plantació d’ametllers al terreny que li havia quedat a Turp, sense ofegar.
Finalment, una observació sobre l’etimologia de Turp. El savi Coromines diu que prové del basc «iturri-be», que significa «dessota la font». I hi afegeix, recordant la visita que hi va fer l’any 1932: «ja prop del cim de la rosta pujada ens poguérem aturar a abeurar-nos, assedegats, a una gran font (…) Prova, doncs, que Turp pròpiament és el nom de la grossa partida per avall de la font».
Coromines, sens dubte, es refereix a una de les fonts de Cambrils, lloc on pujà des de les Anoves. A la part de Turp que dona a Nargó, de fet no hi ha cap gran font, tret de la del racó el Pal, que només raja quan plou molt i no és apta per a beure-hi. Les altres que hi havia eren petites (la de la Plana i la del Tomasó) i avui han desaparegut. També voldria recordar que la part alta de Turp s’anomena localment «cap de Turp» o «morro de Turp», malgrat que darrerament no és estrany sentir, i fins i tot llegir, altres denominacions.
