MARCEL FITÉ ARGERICH.- Que hi ha una certa correlació entre la natura i la llengua és un fet evident, avalat per una infinitat d’estudiosos. J. Gottfried Herder, al seu Assaig sobre l’origen del llenguatge, ja ens mostrà les relacions entre la idiosincràsia de cada llengua i les circumstàncies del poble que la parlava: “L’àrab disposa de tantes paraules per dir ‘pedra’, ‘camell’, ‘espasa’, ‘serp’ perquè aquestes corresponen a coses entre les quals han viscut els seus parlants”. W. Von Humboldt ho va sintetitzar i enriquir a la perfecció: “Tota llengua constitueix un acte de creació (…) Un acte de transformació del món en pensament.”
És a dir, de la mateixa manera que en països on sol nevar molt distingeixen, amb un grapat de mots diferents, les variades menes de blanc corresponents a la neu que cau a les seues terres o que algunes tribus que s’han criat a la selva poden arribar a catalogar fins a disset paraules per a referir-se a tots els matisos i colors del verd, la gent del Pirineu, indret aquest on el món de la fusta ha tingut històricament una gran importància, poden desplegar un ventall de possibilitats lèxiques relacionades amb aquesta matèria, d’una riquesa extraordinària.
Sense cap pretensió d’exhaustivitat i a títol de curiositat, en reporto una bona colla (tot i que deixo de banda el camp semàntic de les eines i utensilis elaborats amb fusta, com ara forques, mànecs, masses, batedors, esclops, antostes, poselles, pipes, culleres, etc.), recollides a Nargó, poble envoltat de boscos i amb una gran tradició de raiers i picadors: afegidura, aresta, ascla, bàcul, barra, barrot, bastó, biga, bordó, branca, branquilló, broc, brosta, brustella, burxa, burxot, buscall, costal, esberla, escorça, esqueix, esquerdill, estaca, estella, fila, fila ampla, fustet, gaiata, gaiato, garrot, grifot, grill, llata, llistó, lluc, pal, perxell, porra, post, rael, rama, saumell, soca, tany, tarrancó, tascó, tauló, tea, travesser, tronc, tronxo, vara, vergella, etc.
Un dels camps semàntics on es veu amb més claredat i d’una manera més general la relació entre la llengua i el seu entorn natural és el de les emocions
Un dels camps semàntics on es veu amb més claredat i d’una manera més general la relació entre la llengua i el seu entorn natural és el de les emocions. La sensació d’abatiment, per exemple, es relaciona fàcilment amb el veb batre i amb el seu significat ben concret de “donar cops a alguna cosa”; la d’aclaparament no s’entendria sense el mot clapa “amuntegament de pedres” i la idea “d’estar-ne colgat”; atordit ens remet al nom del tord, l’ocell atònit que quan nevava a l’alta muntanya es deixava caçar (anava a dir mig atordit) per una oliva o un gra de raïm, de la mateixa manera que astorar i esparverar són una projecció de la capacitat que tenen l’astor i l’esparver d’aterrir les seues víctimes; la congoixa (i la seva germana angoixa) se’ns fan més comprensibles si pensem en la sensació que devien sentir en èpoques d’incertesa o de guerra els qui passaven per un lloc estret, com ara els pontarrons de la vora del Segre o pel congost de la Garanta; compungir no és gaire difícil de relacionar amb compungere ‘punxar, ferir, tatuar’; i el desig seria una conseqüència de la desídia ‘indolència, peresa, voluptuositat’ (i d’aquí, ‘desig eròtic’); aquest mot provenia de desiderare (incapacitat d’examinar correctament els estels –sidus, en llatí). Qui sap si és per això que de menuts les nostres padrines, quan queia un estel, ens deien que demanéssim un desig…!
La construcció verbal de les emocions a partir de la natura que ens envolta és un èxit de la intel·ligència anònima i col·lectiva dels humans i una mostra de la capacitat creadora de la llengua. Una capacitat creadora que ens permet pensar i sentir segons la riquesa i varietat de possibilitats que l’evolució d’aquella ens ofereix. Així, no és estrany que el moviment poètic dels Trobadors, la intenció del qual era expressar les emocions dels amants, cerqués formes noves i opaques, com el “trobar clus”, en un moment en què la llengua encara no havia encunyat els mots precisos per a destriar l’aiguabarreig d’emocions i sentiments que ennuegaven el cor atribolat dels amants.
D’altra banda, si la meravellosa capacitat que té el llenguatge de crear a partir de la natura que l’envolta és realment admirable, tal com passa, per exemple, amb paraules com delirar, que prové de la forma llatina delirare (sortir del solc), no ho és menys la capacitat que té la llengua popular de recuperar aquells sentits originaris a partir de la realitat concreta. Així, al costat de la forma culta i abstracta delirar, podem sentir expressions com sortir del solc o llaurar tort que haurien recuperat aquell origen llatí per la via popular. I, de la mateixa manera que de recol·lectar vam obtenir llegir o intel·ligència (vegeu l’article anterior), la gent ha mantingut viva la forma plegar amb el sentit d’entendre: Aquell, en el joc de la botifarra, no hi plega res. No em parlis de futbol, que no hi plego res.