MARCEL FITÉ.- Les arrels dels mots, com les arrels dels arbres i de les plantes, de vegades es barregen, s’entortolliguen i es confonen amb altres arrels molt similars, cosa que les fa molt complicat de destriar. Un cop s’aconsegueix, però, el resultat sol ser força gratificant i enriquidor. O com a mínim, aclaridor.
Segons el diccionari, diem que una cosa, una paraula, una persona, etc., és genuïna quan «té realment l’origen o el caràcter que afecta tenir». És a dir, quan és autèntica, quan no és falsa, quan actua segons els seus principis: Hem visitat un dels indrets més genuïns del Pirineu. La sardana és una dansa genuïnament catalana, Actua i parla d’una manera genuïna.
Vista aquesta relació amb la idea d’origen, i tenint en compte, a més a més, l’estructura formal de la paraula, no seria gens desgavellat d’incloure aquesta paraula dins el gran camp semàntic del mot gen, que actualment fa referència al «fragment de cromosoma en què es troba codificada una unitat d’informació genètica».
No seria gens desgavellat perquè el significat primigeni —ergo indoeuropeu— de gen no era altre que el de tenir fills, parir, és a dir: originar. Ho ratificarien mots com jajanti, o jätá-h, que signifiquen, respectivament, neix o nascut, en sànscrit, i molts altres exemples que em deixo per no cansar els possibles lectors. Al camp semàntic de gen, a més a més, hi trobem una llocada —una progènie— de mots extensíssima amb un significat força emparentat i, ai las!, també acostat al que té el mot genuí: germen, germinar, progenitor, primogènit, engendrar, genealogia, genital, generar, congènere, prenyar (<impregnare), indígena, gènesi, gent, gentil, gentilici, geni (capaç de crear, d’originar), genial, genialitat, giny, enginy, enginyer, ingenu, germà, germana, germandat, germania, etc.
Tot i aquesta extensa relació de mots, procedents de gen, i l’aparent parentiu formal i semàntic que el mot genuí semblaria que hi té, l’arrel que el lliga al seu origen remot és ben diferent de la que he descabdellat fins ara.
L’arrel probablement més autèntica i llunyana del mot genuí la trobaríem en la hipotètica forma indoeuropeu genu, que hauria donat genoll en la nostra llengua
L’arrel probablement més autèntica i llunyana del mot genuí la trobaríem en la hipotètica forma indoeuropeu genu, que hauria donat genoll en la nostra llengua. Paraules com jánu (genoll, en sànscrit), zänü (genoll, en persa), zunüm (genoll, en avèstic), gienu (genoll, en hitita), etc., avalarien sobradament la conjectura.
A més de genoll (i agenollar-se, genuflexió, genolleres, genollut, de genollons…) trobem també paraules cultes com gonàlgia, que significa mal de genoll. En la meua parla pirinenca, per cert, quan ens castigaven a l’escola dèiem que ens posaven a genollons, però quan es feia referència a una petició es deia de genollons i també a genollons. Aquest matís el diccionari oficial no el recull. Fins i tot, un embarbussament molt conegut el començàvem així: «A genollons pujava la costa, a genollons collia codonys…».
Procedent de la mateixa font, encara que a través del grec (gonu), hem obtingut la paraula angle, construïda a partir de la imatge del genoll, projectat aquest com a vèrtex geomètric: ambligoni (angle obtús), pentàgon (polígons de cinc angles), decàgon (polígon de deu angles), polígon (de molts angles), goniòmetre (aparell per a mesurar angles), goniògraf (aparell per a determinar gràficament angles sobre un pla, sense indicar-ne la mesura en graus), diagonal (línia que uneix els vèrtexs de dos angles no adjacents o que travessa alguna cosa obliquament), etc.
Arribats aquí, els possibles lectors o lectores de l’article m’imagino que es pregunten quina relació pot tenir el mot genuí o genuïna amb la paraula genoll. Si hem de fer cas als experts, aquesta relació, més que de gramàtica evolutiva és de contigüitat i cultural. Sembla ser que el seu contingut semàntic d’autenticitat, de legitimitat, provindria del ritus simbòlic que efectuava el pater familias romà en reconèixer un fill com a propi: l’aixecava de terra i se’l posava sobre els genolls, com a signe i garantia de genuïnitat, la qual cosa no volia pas dir que dugués necessàriament els seus gens, que l’hagués engendrat o fos un ingenu. Era el seu fill genuí, legítim i això era tot.
