MARCEL FITÉ ARGERICH.- Un altre exemple interessant de la capacitat creadora del llenguatge el trobem en la presumpta forma indoeuropea kes, que no volia dir altra cosa que tallar, separar. En trobem exemples que en donen testimoni en diverses llengües indoeuropees. En la llengua sànscrita: shástrá significa ganivet; en l’eslava antiga: kosa significava falçó; en l’albanesa: thadrë significa destral, etc. En totes aquestes paraules podem observar com es va reproduint una noció emparentada amb el fet de tallar. La llengua catalana, en aquest sentit concret, ha seguit altres camins, però això no treu que hi hagi una bona colla de mots hereditaris d’aquella forma tan llunyana que encara en mantenen alguns trets semàntics, malgrat que no se’ns manifestin tan explícitament.
Poques coses poden resultar tan excitants, tan apassionants, tan fascinants, com intentar investigar les peripècies vitals i genealògiques del significat d’una paraula que fem servir habitualment. És a dir, la manera com una determinada paraula ha passat a assolir un seguit de significats diferenciats i enriquidors a partir d’uns orígens senzills, primaris, gairebé rudimentaris i tot, com ho són les nocions de tallar o separar.
Així, una paraula catalana derivada de la forma kes seria el mot casta, la qual, segons els diccionaris, designaria aquells grups socials que tendeixen a viure separats de la resta de la gent per raons d’uns prejudicis relacionats amb uns presumptes mèrits i una presumpta puresa del llinatge al qual pertanyen. Solen ser, per tant, un grup endogàmic i generalment dipositari de privilegis obtinguts per la via de l’herència. La presumpta puresa dels seus orígens, l’aïllament dels seus components i els privilegis heretats serien tres de les seues característiques essencials. Algunes altres paraules de la mateixa família són: castís, descastar, descastat o descastada.
Poques coses poden resultar tan excitants, tan apassionants, tan fascinants, com intentar investigar les peripècies vitals i genealògiques del significat d’una paraula que fem servir habitualment
Aquella noció de tallar, separar o aïllar, de la forma indoeuropea kes va generar paraules com castració o castrar (és a dir, tallar els òrgans sexuals), carència (separació o mancança d’alguna cosa o sentiment) o també la de castigar (tant per la noció d’aïllar o separar com, dit més cruelment, per la de tallar).
També provenen d’aquesta mateixa arrel els adjectius cast i casta, l’adverbi castament o el substantiu castedat, tots ells relacionats amb la noció d’estar separat dels plaers sexuals i que signifiquen justament el contrari d’incestuós o incestuosa, de la mateixa nissaga.
Un altre grup de paraules el constitueixen el camp semàntic de castell (recinte aïllat, separat de l’exterior ―provinent de castrum―), que coneix derivats com castellà, castellana, castellania, castellar, castelló, castellet, castellot, encastellar, encastellament, encastellonat, desencastellar…
Unes altres paraules provinents de la noció de tallar de la forma indoeuropea kes serien les formes preses directament del llatí clàssic cassar i cassació, que es refereixen al fet d’anul·lar o destruir (tallar) un tribunal una sentència que ha dictat un altre.
Finalment, una paraula molt nostra, d’àmbit bàsicament pirinenc, i que seria una prolongació per la via popular d’aquella antiga forma llatina, la trobaríem en el verb escassar. Escassar, que no figura al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, significa, tal com molts lectors ja deuen saber, «tallar les rames més tendres d’un arbre, ja sigui per donar-les als conills o per donar la forma que es cregui més convenient a l’arbre». Això és justament el que fem molts pagesos i afeccionats al conreu de la terra aquests dies: escassar olivers, que no és pas el mateix que podar-los.