MARCEL FITÉ.- Tal com sol passar, a les arrels profundes del llenguatge, és a dir, al subsol de les paraules que expressen els conceptes més abstractes, imaginaris o complexos, acostumem a trobar-hi les accions més simples i quotidianes.
Produir sons musicals per mitjà de la veu —cantar— és una activitat humana molt comuna que, lingüísticament parlant, compartim amb molts altres éssers vius. Canten els galls i les gallines, canten les caderneres i els rossinyols, canten els grills i les cigales, etc. No és estrany, per tant, que aquesta acció tan propera a la nostra existència la trobem reflectida a la llengua des de l’estadi més primitiu que en coneixem.
En efecte, la protollengua indoeuropea hauria conegut una forma kan, amb el significat de cantar. Els materials de reconstrucció que avalarien aquesta forma serien diversos: canim: «jo canto», en irlandès antic; canu, en gal·lès; cana, en bretó, etc.
Cantar, en català, ha generat una multitud de significats, la majoria prou coneguts. Així, cantem les quaranta a algú, cantem victòria, un resultat està cantat, el delinqüent finalment va cantar, etc. En alguns casos, però, certs significats —sobretot els de caire més popular— diria que han perdut vigència o han estat substituïts per expressions d’altres llengües. M’ho fa pensar la frase que aporta Joan Coromines al seu extraordinari diccionari etimològic, extreta de la correspondència del seu pare, Pere Coromines: «tots canten de baix (presumeixen d’haver fet una conquesta amorosa), i el dia que han pogut fer carretada (han completat la conquesta), surten del pataco estarrufats com uns galls de llavor».
El nombre de mots derivats d’aquell kan primigeni, d’altra banda, no es queda pas enrere. Tan sols en el camp semàntic de la paraula cantar, trobem mots com canor (melodiós), cantet (mudar de cantet «canviar de parer), cantable, cantada, cantadissa, cantador, cantaire, cantarella, càntic, canteules (romanços, raons fútils), cantúria, cançó, cançoner, bescantar (malparlar d’algú, denigrar), etc.
Una menció a part la mereix la paraula encantar, que significa «obrar damunt algú o alguna cosa dient-li (cantant-li) paraules màgiques». L’adjectiu encantat o encantada, en català correcte, s’aplica a gent que es distreu fàcilment, que bada, que és aturada de mena. En castellà, la forma «encantado», té també el valor de satisfet, content, uns significats que el mot encantat no té en català, malgrat que actualment, en un llenguatge poc acurat, sovint hi poden fer acte de presència.
El substantiu encantada o encantades, designant fada o fades, dites també dones d’aigua o goges, segons els indrets, no apareix a les edicions que tinc a mà del nostre diccionari normatiu (IEC). És un fet realment sorprenent, sobretot tenint en compte la presència que té aquest mot en la toponímia, les tradicions i les llegendes de casa nostra i, molt especialment, en les pirinenques
El substantiu encantada o encantades, designant fada o fades, dites també dones d’aigua o goges, segons els indrets, no apareix a les edicions que tinc a mà del nostre diccionari normatiu (IEC). És un fet realment sorprenent, sobretot tenint en compte la presència que té aquest mot en la toponímia, les tradicions i les llegendes de casa nostra i, molt especialment, en les pirinenques. Sense anar més lluny, fa uns dies parlava del forat de les Encantades de Nargó i del de Cambrils, però se’n podria aportar un reguitzell molt extens. Una autèntica carretada. Basti recordar noms com el dolmen de la Casa Encantada, entre Pinyana i Sarroca de Bellera; la Mola Encantada de Cirés, al terme de Bonança; els Encantats d’Espot, etc.
Unes altres paraules que provindrien d’aquella primitiva arrel kan serien els mots accent (del llatí accentus), xantatge (del francès chantage), incentiu, vaticinar, cantimplora (de l’antic cantiplora, que, segons Coromines és la «combinació de canta i plora a causa de la remor que fa la cantimplora quan degota»). Finalment, malgrat que alguns tractats diguin el contrari, Coromines assenyala que no s’ha de confondre el verb encantar, procedent de l’arrel indoeuropea kan, amb el verb encantar amb el significat de «subhastar» i que és el que es relaciona amb el nom d’un dels mercats més antics de Barcelona, és a dir, amb el mercat d’encant, «compost soldat de en quant (qua>ca) per ‘en quant (ho pagareu)’».