Aquesta famosa i tan valuosa llibreta va aparèixer l’estiu de l’any 1967. Aquell any, en una casa d’Albinyana (Baix Penedès) feien obres a la teulada i, el dia 23 d’agost, els paletes van descobrir, amagada ran d’una biga, perfectament dissimulada, una llibreta recargolada i deteriorada, una mica rosegada i tot, que feia més de cent quaranta anys que algú hi havia entaforat com si aquest algú hagués volgut enviar un missatge al futur. Es tractava d’una llibreta manuscrita que, com explicaré, té una gran importància per a conèixer un episodi apassionant i decisiu de la nostra història: el que popularment es coneix com la Regència d’Urgell, del qual enguany es commemora el dos-cents aniversari.
L’autor, en Joseph Nin, àlies Xaconín, ens explica la seua experiència com a soldat reialista, a les ordres del general Romagosa, d’ençà que sortí d’Albinyana el dia 3 de maig de 1822 fins al dia 3 de febrer de 1823 en què fugí, dramàticament i momentàniament derrotat, de la Seu d’Urgell. A partir d’aquell dia ens explica també com va entrar a l’Estat francès passant per Andorra i els tombs que va fer a l’altre costat de la frontera política, fins que el dia 23 d’abril, de la mà dels anomenats “Cent Mil Fills de Sant Lluís”, va tornar a entrar amb esperit de revenja per Puigcerdà i, després de fer unes quantes incursions per la plana de Vic i el Vallès, va tornar al Pirineu per participar en l’assetjament de la Seu i en la conquesta del castell del qual havia estat foragitat vuit mesos enrere.
La llibreta està escrita tal com raja. No hi ha accents (però en aquest escrit els hi afegirem per millorar-ne la comprensió) ni s’hi detecta cap sentit de la tradició ortogràfica més elemental (la Seu, per exemple, apareix escrita com la Ceu), per la qual cosa de vegades resulta una mica difícil de llegir. Amb tot, la llibreta ens ofereix una estampa directa, viscuda, i a voltes prou detallada de l’ocupació de la Seu per part de la partida d’en Romagosa i de la dramàtica resistència que més endavant els seus integrants van haver de fer al castell, enfront de les forces liberals comandades pel general Mina. Així, primer ens explica les peripècies que van dur a terme abans d’arribar a la Seu, que no foren pas sempre en línia recta: “Dormírem en lo Bancal, y al l’endamà ce’n anàrem cap a Tiurana y en seguida a Pons y de Pons ce’n anàrem cap a la Ceu.”
Van entrar a la Seu el dia 16 de juny i, després de requisar totes les escales que van trobar en van atacar la fortalesa, lloc on s’havien refugiat les forces constitucionals, les qual van capitular el dia 21 de juny.
Quan a l’hivern les forces de Mina encerclaren la fortalesa és quan en Xaconín ens ofereix unes pàgines més patètiques, humanes i esgarrifoses de tota la llibreta: “…allí patírem fret per ser lo yvern y perquè la majó part estaven despullats (…) allí fam, que arribàrem a courer los trontxotx de col per no ave.y altre cosa (…) per lo que menjàvem los polls. Arribàrem que nos corrian per tot sobre de nosaltres, las equenas dels homes semblaven los deixuplinats, amb unes crostes que teníam…”
També ens relata l’acció gairebé suïcida que va dissenyar el general Romagosa: abandonar la fortalesa de nit tot travessant les forces enemigues que l’encerclaven per arribar a les muntanyes nevades que els separaven d’Andorra, la terra de la seua llibertat
També ens relata l’acció gairebé suïcida que va dissenyar el general Romagosa: abandonar la fortalesa de nit tot travessant les forces enemigues que l’encerclaven per arribar a les muntanyes nevades que els separaven d’Andorra, la terra de la seua llibertat. Així, el dia 2 de febrer del 1823 va ordenar que es carreguessin els canons i els morters i que es disparessin amb metxes de diferents llargades per poder simular un atac mentre ells trencaven el cercle de les línies enemigues, operació en què un centenar d’homes de Romagosa perderen la vida, ja que van ser perseguits pels constitucionalistes fins que passaren la frontera andorrana i: “vàrem fer cap a Sant Julià ce varen da un tros de pa y una girada de vi, y allò tots nos retornà”.
Nombroses pàgines de la llibreta les omplen versos i cançons redactades per l’autor. Generalment són en defensa de Déu, el rei, la família reial, el baró d’Eroles, el frare de la Trapa, Romagosa, etc., que eren els seus líders ideològics, mentre que satiritza el general Riego i els milicians: “A vich i Barcelona / y també a la Ceu d’Urgell / cen tot malasianos / los llevarem la pell”.
Joan Perucho va ser el primer autor que va parlar d’aquesta tan interessant llibreta en un article a La Vanguardia de l’octubre de 1967, titulat “El diario de guerra de Xaconín”. Més endavant en va tornar a parlar en altres articles i el personatge d’en Xaconín va entrar a formar part del món de ficció de Perucho. La llibreta va ser també estudiada i editada per un equip d’especialistes (Ramon Arnabat, Manuel Bofarull i Joan Anton Ventura) l’any 1993. I algunes de les dades que hi apareixen han estat objecte de tractament literari en obres com Els hereus de la terra (Manuel Bofarull) o El carrer dels Petons (Marcel Fité).