L’any 1970, la fàbrica de mantes de Senterada tancava les portes després de gairebé un segle de vida -s’havia posat en marxa el 1876- i d’haver abastit de llana cardada i mantes a gent dels Pallars, la Ribagorça i, fins i tot, de Lleida. Una mica més de mig segle després, l’equipament ha tornat a recobrar la vida gràcies a l’Angelina Vargas i a la Summar Rasras, dues dones provinents de llocs molt llunyans que s’han trobat en aquest indret del Pallars Jussà.
La idea inicial de recuperar l’antiga fàbrica de Senterada la va tenir l’Angelina Vargas. Ella provenia d’un poble xilè on hi havia molta tradició teixidora i quan va conèixer Senterada i l’antiga fàbrica, li va cridar molt l’atenció. «Vaig pensar que seria una gran idea recuperar una teixidoria de finals del segle XIX», explica.
Tota sola, però, no es va veure capaç d’arrencar el projecte, però la casualitat va fer que conegués a la Summar Rasras. «Li vaig proposar si es volia unir al projecte, per recuperar aquesta cultura de la teixidoria que s’havia perdut», afegeix, i així va ser com s’hi van posar.
D’una banda, el projecte pretén recuperar un ofici ancestral i, de l’altra, comercialitzar mantes i fulards fets amb llana o amb teixits vegetals i, si pot ser, tintats amb tints naturals. Per fer-ho, explica l’Angelina, utilitzen la mateixa tècnica que s’emprava a l’antiga fàbrica, que era manual i aprofitava la força del riu per fer anals els telers. «No consumim cap mena d’energia», constata Vargas, que afegeix que el respecte per al medi ambient és un aspecte molt important per a elles.
Més enllà de comercialitzar aquests productes, però, Rasras deixa clar que «no estem només fabricant peces per vendre sinó que volem difondre la història dels teixits artesans i també de la fàbrica, perquè volem preservar la manera com es treballava abans sense màquines, amb les mans». En aquest sentit, afegeix que «posem molta energia en divulgar aquest coneixement i en assegurar-nos que es mantindrà, que no es perdrà».
Justament, per aconseguir-ho, han començat a oferir visites a la fàbrica, per tal que el públic pugui conèixer com era aquell procés de producció. De fet, l’equipament conserva tres objectes de gran interès, ja que encara hi ha part de la maquinària original. Així, Vargas detalla que es conserva un teler de mitjans del segle XVIII, que és dels més antics de Catalunya, un ordidor de paret, que és únic al país, i la roda hidràulica amb què es movien els telers, que és la més gran de Catalunya.
Qui encara recorda com era l’antiga fàbrica és el Pere Salomó, que és ser la cinquena generació de la família que s’hi va dedicar durant gairebé un segle. Tot i que ell ja no hi va arribar a treballar, perquè va tancar quan era petit, en té algun record, com ara que «hi havia una filadora que anava de la paret fins a mitja fàbrica i que tenia uns caixons, i recordo que jo hi pujava i m’anava movent per la fàbrica amb la màquina».
També recorda que recollien la llana pels pobles de la Vall Fosca, dels Pallars i de la Ribagorça i la baixaven a la fàbrica, on l’afilaven i la treballaven. En aquest sentit, a alguns pagesos i pastors els pagaven la llana amb les mateixes madeixes que produïen, i que ells utilitzaven per fer mitjons i altres peces de roba.
Cal dia, però, que la fàbrica no només abastia de llana filada i mantes a la gent de la contrada sinó que «pels documents que tenim, arribàvem fins a Artesa i a Lleida», assegura Salomó.
Pel que fa al tancament, detalla que «va deixar de funcionar perquè era molt antiga, va quedar obsoleta, hi havia processos més avançats amb teles mecànics i tot plegat va fer que la fàbrica ja no fos rendible». Poc s’esperaven, però, que mig segle després algú s’animaria a treure la pols de les màquines per fer-les funcionar de nou i divulgar tot el patrimoni que hi tenen associat.
