AMADEU GALLART SORT.- Gaudeixo d’allò més amb la sèrie Downton Abbey. És una sèrie ben plantejada, amb uns nobles anglesos un xic rancis, respectats, i uns servents que rivalitzen amb els seus senyors en defensar els valors de l’Antic Règim. L’he vista en la tele i en Netflix. Algunes anècdotes m’agraden més que d’altres però sempre, les deficiències, al seu cas, són compensades per uns diàlegs esplendorosos i uns jocs de detalls de gran categoria. Un dels temes que toca la sèrie ―i que sempre m’ha preocupat―, és el del pacifisme. Durant la Primera Guerra Mundial els pacifistes van fer un paper galdós i no precisament per la seva culpa ni perquè no tinguessin raons. Era un paper impossible, tota una cultura tradicionalista basada en nacionalismes de pedra picada impossibilitaven l’existència d’un moviment pacifista operatiu. I ja no parlem de la Segona Guerra Mundial, on personatges com Hitler havien de ser destruïts.
Avui dia ens trobem amb guerres per tot el globus terraqüi. Culturalment, n’hi ha dues que ens impacten fortament i que ens impulsen a prendre posicions que no sempre hem elaborat amb una certa profunditat. En primer lloc, la sagnant guerra de l’Orient Mitjà, amb uns 70.000 víctimes—comptant les israelianes, la majoria civils. Aquest conflicte té un impacte duríssim sobre les nostres consciències i fa, si més no, difícil, l’anàlisi; produeix situacions injustes, patides bàsicament per la població civil en els seus sectors més febles, infants i malalts. Les fotografies són d’impacte i tot i reconeixent el seu realisme, ens fan inclinar cap a posicions d’odi cap els qui les provoquen.
En segon lloc, la guerra entre Rússia i Ucraïna. Va començar amb un desplegament informatiu molt fort, on les figures de Putin i Zelensky eren desproveïdes de tota complexitat humana i política i eren com els guinyols que contemplàvem de petits, on tot judici equidistant es quedava sense espai. Aquesta guerra, que com l’altra, la considero altament immoral, es mou en les trinxeres molt més que en els barris residencials. Les xifres de morts, que ens donen fonts no sempre clares, arriben al mig milió de nois d’una edat en què l’ésser humà viu la plenitud de l’existència. Quina immensa bestiesa! Tot fa pensar que aquesta guerra acabarà amb algun armistici poc versallesc, on els odis i els ressentiments alimentaran la part fosca dels nacionalismes ucraïnès i russos.
El que detecto en l’ambient en què visc són posicions propalestines i proucraïneses. Acudir a les xarxes socials, fins i tot els mateixos diaris, amb articulistes prestigiosos, és un exercici dur per intentar forjar-se un criteri positiu. La part fàcil, teòricament parlant, és condemnar les guerres; la part difícil és trobar-los-hi una solució. La guerra, com la malaltia, com la mort, com el patiment, uneixen els éssers humans en el rebuig. Ara bé, trobar solucions a les guerres i als patiments ja és pujar un esgraó que implica algun tipus de compromís. I el pacifisme, en sí, torna a perdre’s en la teranyina de les desinformacions i dels arquetips que es mouen entre el blanc i el negre. I resulta que la realitat és composada per grisos de molts diferents matisos.
La guerra, com la malaltia, com la mort, com el patiment, uneixen els éssers humans en el rebuig. Ara bé, trobar solucions a les guerres i als patiments ja és pujar un esgraó que implica algun tipus de compromís
Comprometre’s amb la guerra de l’Orient Mitjà què és?, em pregunto, a part de condemnar sincerament la mort cruel i innecessària de milers de ciutadans palestins? També podem arribar a demanar l’alto el foc immediat. Fins aquí, bé. Però d’ara en endavant, que hem de reivindicar? Potser un estat palestí que convisqui més o menys bé amb els israelians? Dirigit per qui? Per forces polítiques que només clamen per la destrucció dels infidels jueus, amb l’ominós lema ‘Del riu al mar’? Llavors, que fem amb Hamàs? I l’altre, l’estat jueu, ha d’estar dirigit per forces ultraortodoxes partidàries de la desaparició de la societat palestina encara que això costi un genocidi del nivell qualitatiu de l’Holocaust? Totes aquestes contradiccions han de ser resoltes políticament i aquí no han de tenir cabuda ni la intransigència, ni el fanatisme, ni la revenja. Dos pobles, dos estats!
Comprometre’s amb la guerra de Rússia amb Ucraïna també ha d’anar per camins plens d’arestes polítiques. Potser, en aquest cas trobem una referència personal que pot il·luminar una mica la ruta a seguir: Mikhaïl Gorbatxov. Gorbatxov va saber anul·lar la potència agressiva del Pacte de Varsòvia, esperant que l’OTAN seguís el mateix camí. Fa uns anys es va aconseguir una primera pau amb el Tractat de Minsk. Tant la CIA com el Kremlin se’l van carregar. Cal tornar-hi i impedir el sacrifici innecessari de centenars de milers de nois de 20 anys! És evident que el nou armistici haurà de contemplar la convivència de la nació ucraïnesa amb la zona russòfila, delimitant una federació de territoris que tracti amb delicadesa una situació molt delicada.
Avui dia, el pacifisme s’ha de resoldre —més que en la condemna, que també—, en el plantejament de solucions pacífiques per als problemes més punxeguts. I aquí, les posicions unitàries no han de ser una utopia!
