MARCEL FITÉ.- Molt poc després de l’aixecament militar de Mola, Sanjurjo i Franco, les principals poblacions frontereres del Pirineu s’ompliren de milicians que, amb la missió inicial de controlar els passos fronterers, van acabar fent-se amos d’aquelles localitats, deixant els ajuntaments arraconats a un segon pla. Encara que el nombre exacte de milicians que hi participaren és pràcticament impossible de determinar, en una població com la Seu d’aleshores, es parla de més de 150 membres, els quals, tan bon punt van tenir el poder, van començar un procés de repressió a la rereguarda que va causar molt dolor i va fer un flac favor a la causa per la qual deien lluitar.
Aquella repressió no es va limitar als nuclis més importants de població, sinó que es va estendre fins als llocs i llogarrets més amagats i encofurnats del territori. La gent gran de la comarca encara recorda amb esglai imatges i noms com el del Cojo de Málaga (Antonio Martín), el del Miguel Arenas, el del Juan Baeta o el de la companya d’aquest, l’anomenada Lleona de la Seu (Concepción Guillén), famosa, entre altres motius, per haver estat la darrera dona afusellada durant la llarga i brutal repressió franquista.
Segons les dades que aporten J. M. Solé i Sabaté i J. Villaroya i Font a l’obra La repressió a la reraguarda de Catalunya, la comarca de l’Alt Urgell, durant la guerra, és la que va patir l’índex més elevat d’execucions (4,4 per mil) de la regió IX, molt superior a la mitjana de Catalunya (2,9 per mil). La població en què va morir més gent (més de cinquanta persones) va ser la Seu d’Urgell, amb un índex de víctimes del 10,7 per mil, fet que explica l’elevat índex de repressió que va sofrir la comarca. Els grups socials més afectats van ser els pagesos i els pastors, que van patir la violència de l’acabament de la guerra i d’una retirada sense comandaments reals, cosa que situa aquest col·lectiu a un nivell similar al dels clergues i els petits comerciants, especialment de la Seu, executats sobretot durant el mes d’octubre de 1936.
En acabar la guerra, amb la victòria de les tropes rebels, les institucions democràticament elegides van ser substituïdes per la dictadura del general Franco. Això va originar un èxode gegantí. Milers de persones i de famílies que s’havien mantingut fidels al règim legal de la Generalitat i la República s’hagueren d’exiliar. Una vegada més, resulta pràcticament impossible establir-ne la quantitat. De vegades he confiat aquest tema a la memòria oral, però no sempre n’he pogut treure l’entrellat; a part que els noms de les cases varien, encara he trobat una reticència, una mena de pudor —potser semblant a la por— a l’hora de tocar aquests temes.
Sense la pretensió de ser exhaustiu ni de bon tros, tinc anotades famílies com la de cal Grasset (la filla i els seus pares); cal Belo (la mare i dos fills); cal Tomasó (lo Ton); gent de ca la Negra; de cal Trilla; de ca la Feliciana; de cal Segal; de cal Mariet; de cal Milhòmens, de cal Peix…
Centrant-me només en el cas de Nargó, constato que es van tancar moltes cases i que en va marxar molta gent. Sense la pretensió de ser exhaustiu ni de bon tros, tinc anotades famílies com la de cal Grasset (la filla i els seus pares); cal Belo (la mare i dos fills); cal Tomasó (lo Ton); gent de ca la Negra; de cal Trilla; de ca la Feliciana; de cal Segal; de cal Mariet; de cal Milhòmens, de cal Peix…
Pel que fa a la repressió cruenta de la postguerra, la xifra de repressió avaluada és d’un 0,4 per mil a la Seu i la del conjunt de la comarca assoleix un 1,8 per mil. De fet, l’única població que destaca negativament del conjunt és la de Nargó que, a més de patir el fort exili a què m’he referit, va rebre l’índex de repressió franquista més elevat (4,9) de tota la comarca. Així, segons les dades de l’obra esmentada anteriorment, el nombre d’afusellaments a Adrall va ser 1; a Arcavell, 1; a Castellbò,1; a Peramola, 1; a la Seu, 1; a les Sorts, 1; a Nargó, però, 4 (Antoni Fusté Blanch, Josep Reig Cubilà, Joan Betriu Duró, Joan Peralba Obiols). De vegades em pregunto el perquè d’aquestes xifres tan brutals. El desconec. I no pretenc trobar-hi cap explicació ni, molt menys, remoure el passat. Simplement, ofereixo aquestes dades per a la història, perquè no es perdin en l’oblit, i que cadascú les llegeixi i interpreti com cregui convenient.
Per a mi, tot queda molt clar: uns i altres eren innocents. Delimitar els períodes de la República, de la guerra i de la postguerra —tal com proposà Amadeu Gallart (vegeu el primer d’aquests articles)— evidencia d’una manera palmària que l’únic culpable va ser el cop d’estat del 18 de juliol de 1936.
