GERARD RAMONEDA.- Vaig néixer a Tremp, ara fa més de 30 anys, on he viscut gran part de la meva vida, i on espero ―d’aquí a molts anys―, poder-hi estar els meus últims dies. Tot i que he viscut molt temps al Pallars, a Barcelona i, a l’estranger, a Edimburg, actualment visc a un poble al costat de Lleida, encara que el meu cor mira sempre cap al nord.
Una vegada feta la presentació, m’agradaria reflexionar una mica sobre l’experiència i les sensacions que n’he tingut i sobre el feedback que he tingut de la gent que he conegut quan els he explicat d’on soc.
Començaré per Barcelona. En el moment que em va tocar presentar-me a classe i explicar d’on venia, vaig observar en el rostre de molts companys una expressió que no m’esperava; la podria definir entre una barreja d’estranyesa i desconeixement, en no saber ubicar Tremp o el Pallars. Tot i que puc garantir que em vaig encarregar personalment que en poc temps ho coneguessin. Per començar, els vaig dir que era al nord, cap a la muntanya. No vaig estar molt encertat, ja que alguns es van pensar que venia d’un poble perdut o d’una altra època, pel fet que em van fer preguntes del tipus “S’hi pot arribar en cotxe?”, o “Teniu accés a internet?”. Lluny de molestar-me aquestes qüestions es van convertir en un fil per a fer broma.
El segon lloc on vaig viure va ser a Edimburg. He de dir que és un lloc preciós, una gran ciutat que encara respecta les zones verdes i naturals, cosa que em va sorprendre. En aquest sentit, em recordava molt a casa, això sí, encara que té moltíssims més habitants. Hi vaig anar uns mesos després de l’1 d’octubre del 2017, i potser, per aquest motiu va ser més senzill que molta gent conegués d’on venia. Tanmateix, quan citava Tremp, semblava que els hi parlés en un idioma que no fos el seu.
Actualment, visc i treballo en un poble proper a Lleida, i en aquest cas sí que més del 90% de la gent amb la qual he pogut interactuar coneixien Tremp, el Pallars i tota la zona de l’Alt Pirineu i la Vall d’Aran. De fet, he coincidit amb moltes persones que van néixer, tenen familiars o encara hi van en temps de vacances.
En aquest punt, m’agradaria destacar, els avantatges i inconvenients que hi ha en viure en les zones del nord, en el meu cas, a Tremp, segurament més al sud que molts lectors d’aquest escrit, ja em perdonareu. Crec que el principal avantatge és la tranquil·litat i el poc estrès que es genera en comparació amb les grans ciutats. Us semblarà curiós, però una de les coses que sempre m’ha agradat dels pobles del nord és el fet que només que caminis uns 10 minuts ―en la direcció adequada―, et trobes en un entorn natural. Siguin arbres, camps o rierols, per a mi això és una mina d’or per poder desconnectar.
Una de les coses que sempre m’ha agradat dels pobles del nord és el fet que només que caminis uns 10 minuts ―en la direcció adequada―, et trobes en un entorn natural. Siguin arbres, camps o rierols, per a mi això és una mina d’or per poder desconnectar
Un altre punt que em crida molt l’atenció és el baix volum de gent que hi viu, i el que això implica. Malgrat que hi visquin menys habitants, entre ells es coneixen, i interactuen més. Recordo que quan vivia a Barcelona, i sortia al carrer, em creuava amb moltes persones, però tenia la sensació que ningú coneixia als altres, que cadascú vivia en un món apart dels altres; en canvi, no hi ha un sol dia que caminis pel teu poble i no et trobis algun conegut, amic o familiar amb què petis la xerrada.
Quant als inconvenients, diria que, principalment, hi ha dos. El primer té a veure amb els pocs locals d’oci que tenim, així com centres comercials, parcs d’atraccions, restaurants exòtics o botigues especialitzades, entre altres. Aquesta escassedat la pal·liem amb l’ajuda del transport públic o privat, que ens apropa a les grans ciutats. El sego, que considero el més important, és la falta d’oportunitats laborals i diversitat de les mateixes. No vull obrir cap debat al respecte però sí fer una petita reflexió per analitzar la situació i que en un futur la joventut decideixi quedar-se aquí a fer la seva vida. Mentre vivia a Tremp, em van oferir una feina al Pallars Sobirà, en la qual m’hi vaig estar durant dos anys, i per la qual cada dia havia de fer una viatge d’una hora d’anada i una altra de tornada. El que a priori podria semblar recorregut monòton i tediós, es va convertir en una font d’inspiració per als meus pensaments, en gaudir d’un paisatge magnífic que podia contemplar diàriament. Això em va fer adonar-me que moltes vegades valorem més coses foranes, quan en realitat tenim un tresor a casa nostra.
En resum, aquest territori potser no és tan conegut com les grans ciutats, però per mi val més que qualsevol altre racó del món. Recordeu, existim i som importants.
