CARMEN SALAS.- Estel Solé (Molins de Rei, 1987), és una actriu, escriptora, dramaturga i activista cultural amb una trajectòria professional multidisciplinar que l’ha portat a treballar en teatre, cinema i televisió, a col·laborar amb diversos mitjans de comunicació i a llaurar-se una prolífica i premiada carrera literària. Com a escriptora, ha publicat el poemari Dones que somiaven ser altres coses (guanyador del Premi Amadeu Oller el 2011); l’obra de teatre Animals de companyia, i les novel·les Si no puc volar (2016) i Aquest tros de vida (guanyadora del XLV Premi Ramon Llull). A més, Solé codirigeix, des de l’any passat, el Perifèria Cultural amb Marçal Girbau, el fundador d’aquest cicle terrer i gastronòmic que en l’edició d’enguany, inaugurada a Castell de Mur el passat 31 de maig, i que s’allargarà fins el 31 d’octubre, oferirà gairebé 40 esdeveniments d’uns 80 artistes d’arreu del domini lingüístic català, repartits en 35 poblacions catalanes.
Vostè sembla una persona molt curiosa culturalment parlant. Com neix aquesta vinculació?
El meu primer contacte amb la cultura és des de molt petita, quan encara no sabia el que significava el concepte de cultura. Començo vinculant-me a l’escriptura, de manera autodidacta, llegint moltíssim, i estudiant teatre al meu poble. Sempre defenso que si no hi hagués hagut molt associacionisme cultural, segurament no m’he n’hauria dedicat perquè vaig començar fent teatre, però també em vaig vincular a la ràdio i a la tele, per tant , el bressol del que passa al nostre entorn més proper quan som petits o adolescents pot arribar a marcar, i en el meu cas ha estat clarament així, per això considero la cultura tan important en un societat, de la mateixa manera que l’educació.
En aquests entorns associatius, la majoria de vegades amb pressupostos molts escasos, el compromís de persones anònimes és fonamental?
I tant. Que jo m’hagi acabat dedicant al teatre, des de l’àmbit d’actriu o de la dramatúrgia i la direcció, té molt a veure amb el compromís que vaig veure al món amateur, tant o més gran que al món professional, perquè es tracta de gent que s’hi dedica vocacionalment i sense remuneració, i que per tant, no corre el perill de fer-ho de manera mercenària. És important mantenir aquests valors, encara que costi, i el Perifèria Cultural que codirigeixo n’és un exemple.
I com i perquè decideix donar un pas endavant i passar d’espectadora a impulsora de la cultura?
A la vida, hi ha les portes que lluites perquè s’obrin i després n’hi a d’altres que es van obrint. Jo he acabat diversificant-me professionalment, no perquè sigui una erudita que sàpiga fer d’actriu, d’escriptora, de gestora cultural, de productora i de dramaturga, sinó per necessitat. Soc una persona molt curiosa, i també m’agraden els reptes, perquè penso en allò que en puc aprendre. Diria que la meva carrera és una combinació de les coses per les quals he lluitat i altres coses que m’han arribat, i el que intento és que sempre hi hagi la meva veu en tot allò que faig, com per exemple en el cas del Perifèria Cultural.
La meva carrera és una combinació de les coses per les quals he lluitat i altres coses que m’han arribat, i el que intento és que sempre hi hagi la meva veu en tot allò que faig, com en el cas del Perifèria
Com hi va arribar?
El Marçal Girbau el va crear ara fa quatre anys, i jo m’hi vaig sumar l’any passat, quan em va convidar a codirigir el cicle, després de rebre una subvenció pública que va permetre que el Perifèria creixés, que jo entrés en la direcció i que tot prengués una dimensió més gran.
Tot i que el nom ja dona pistes, com definiria aquesta iniciativa?
El Marçal sempre diu que fa quatre anys va escoltar una cançó en la qual el cantant se sentia un ‘cantant de la perifèria’, i a partir d’una reflexió al respecte és quan crea aquest cicle cultural per fer arribar la cultura als llocs on tenen menys possibilitats de portar-la per qüestions econòmiques, tot i que el Perifèria també passa per una defensa de la gastronomia, que està molt lligada a la cultura; per una defensa dels creadors que actuen en directe, que cada vegada hi ha menys oportunitats perquè els nous formats musicals, els dictàmens de l’audiència i la comercialització acaben fent que ens estiguem empassant concerts on a vegades hi ha ben poca cosa feta en directe. Ara per ara, conec pocs cicles d’aquesta envergadura, que durin mig any i que tinguin un xef cuinant en directe, que és un component molt genuí, i la gent valora les coses fetes amb amor, després d’una industrialització, una digitalització i una globalització salvatges.
Aquesta és la raó del seu lema ‘Voluntàriament directes’?
Exacte, estem defensant una cultura feta en directe, de les arts escèniques de l’ara i l’aquí, que avui dia té un punt fins i tot revolucionari perquè amb les xarxes socials estem tan desconnectats del moment present, d’allò que no es pot repetir, que encara té més valor. I després, també fa referència a una gastronomia elaborada en directe amb productes del productors locals de cada lloc on anem, tot elaborat de la mà del xef Sergi de Meià -president de la Fundació Coma de Meià, que coordina la gastronomia de cicle. Ha estat des de l’inici, és el nostre xef de capçalera, tot i que també fem aliances amb alguns restauradors locals que elaboren el menú dissenyat pel Sergi.
Estem defensant una cultura feta en directe, de les arts escèniques de l’ara i l’aquí, que avui dia té un punt fins i tot revolucionari, perquè amb les xarxes socials estem tan desconnectats del moment present, d’allò que no es pot repetir, que encara té més valor
Per tant, el Perifèria també suposa un revulsiu econòmic als pobles on van?
Absolutament. Nosaltres defensem els productors locals, de la nostra pagesia i ramaderia. Seria estúpid anar a un poble de la perifèria i posar uns foodstracks on es venguessin burritos de guacamole d’un supermercat. Intentem fer Països Catalans des de tots els àmbits. A més, promocionem el turisme sostenible i de país teixint aliances amb diferents allotjaments on anem perquè la gent que no sigui dels voltants passi la nit i mengin als restaurants a l’endemà i, també perquè descobreixin llocs d’interès pocs coneguts, que també és un aspecte destacat del Perifèria.
Vostès no volen que el Perifèria s’identifiqui com un festival. Per què?
És evident que és un festival, però el que hi ha al darrere és una voluntat de diferenciar-nos d’aquest concepte de festival relacionat amb els macrofestivals d’estiu. Alguns d’ells també s’han ruralitzat, però no deixen d’estar produïts amb un pensament macro, amb grans noms, acumulació de masses, en els quals es difícil que hi coneguis algú de la pròpia ciutat, perquè es conceben per a un públic d’àmbit europeu o internacional. I nosaltres volem diferenciar-nos d’això, perquè la nostra manera d’apostar per la cultura és molt diferent, amb gairebé 40 pobles on anem durant sis mesos, portant artistes d’arreu dels Països Catalans, treballant a mida cada proposta artística i gastronòmica, perquè òbviament estem fent cultura amb valors, i això és molt més difícil de fer que si seguíssim l’altra via. però és en el que creiem.
La nostra manera d’apostar per la cultura és molt diferent, amb gairebé 40 pobles on anem durant sis mesos, portant artistes d’arreu dels Països Catalans, treballant a mida cada proposta artística i gastronòmica, perquè estem fent cultura amb valors
Aquest any han iniciat la quarta edició. Està satisfeta amb l’evolució, amb la resposta de la gent?
Com tot els projectes d’emprenedoria, la gent ha trigat una mica a conèixer-lo, però d’ençà de l’any passat, el Perifèria ha crescut moltíssim. Tanmateix, volem que sigui un cicle de format mitjà, que no passi de les 300-400 persones per espectacle, i aquestes són les xifres en les que ens estem movent des de l’any passat. Precisament perquè tot i que el cicle té molta envergadura som un equip molt petit, volem garantir la qualitat del menjar que donem, del servei, i també perquè creiem en aquest format en el qual els espectadors estan a prop de l’artista, mentre es mengen plats elaborats amb productes locals. Això, en el moment que tens un miler de persones va a la contra del que estem construïnt.
Quins criteris segueixen per fer la selecció dels artistes?
Sí o sí, han de ser artistes d’arreu del domini lingüístic català, amb creacions fetes en català o occità, i després, busquem artistes d’arreu dels Països Catalans: hem tingut artistes de l’Alguer, de la Vall d’Aran, del País Valencià, de les Illes Balears… També fem la selecció amb mirada de gènere, i en contra de l’edatisme. Considerem que perquè un artista s’hagi fet gran no l’hem de deixar enrere, sinó que l’hem de continuar recolzant, perquè creiem en l’atemporalitat de la cultura. Per això hem tingut Quico Pi de la Serra, i enguany tindrem la Maria del Mar Bonet i la Marina Rossell. Volem apostar pels grans noms del nostre país malgrat no estiguin a les llistes dels més reproduïts. La gràcia del Perifèria és que evitem aquella programació en la qual cauen molts ajuntaments per festa major que és portar el que està de moda. Nosaltres intentem defensar aquells artistes nous però també els consolidats que han fet grans propostes, amb carreres brillants, però que es troben que no se’ls programa perquè no són prou comercials.
Quina tipologia d’arts escèniques seleccionen, o depèn de la proposta?
En el 99% dels pobles hi tenim una doble programació, habitualment amb dues activitats a d’alt de l’escenari, en la majoria dels casos, musicals, però també tenim recitals de poesia i dansa. Enguany, a més, comptem amb els ‘Rostits perifèrics’ que són una espècie de sàtires fetes per persones de diferents àmbits, com ara el periodisme o la literatura, perquè precisament el que volem és aquesta veu transgressora d’aquels que parlen en primera persona d’algun fet, o personatge que volen rostir, metafòricament. Per tant també tenim una voluntat de fer una mica de contracultura perquè creiem que estem molt anestesiats socialment i que hi ha molta por, que estem en temps de feixisme creixent i que justament la cultura ha de ser una eina de combat, i en aquest sentit, defensem qualsevol persona amb veu i sense por que pugui venir a criticar alguna cosa que cregui que ha de ser criticada.
Tenim una voluntat de fer una mica de contracultura perquè creiem que estem molt anestesiats socialment
I pel que fa als municipis, com es realitza la tria?
D’una banda, hi ha ajuntaments que repeteixen, però també d’altres que es posen en contacte amb nosaltres per primer cop, o ho fem nosaltres perquè ens interessa portar el cicle a una zona on no hem actuat encara.
A la programació hi ha poques poblacions gironines, hi ha algun motiu?
Precisament aquest any volíem sumar pobles de l’Empordà però som un equip molt petit i se n’han quedat fora alguns que ens hauria agradat acollir, tot i que per als ajuntaments també és molt complicat ja que no sempre poden fer l’aportació econòmica, tot i ser petita.
Quina projecció fa del cicle de cara al futur?
Crec que la idea és consolidar-lo, per tant, en la mesura que es pugui volem repetir en els pobles on som i que es converteixi en una cita anual per la població, i també créixer en el sentit de diversificar les disciplines artístiques.
