AMADEU GALLART SORT.- La diada del 8 de març ha anat conquerint els més diversos espais de difusió cultural, des de costellades a organitzacions “no mixtes” de manifestacions anticapitalistes. Tenim de tot i és bo que així sigui, en la meva opinió. Hi ha un consens general que fins que la dona no disposi d’una posició social i econòmica igual que l’home no començarà a córrer el rellotge que marca la història d’una societat civilitzada. És a dir, que ara vivim, en temes generals, en una espècie de prehistòria cultural, potser un neolític avançat. També hi ha un consens general -per ganes d’arribar a acords no quedarem- en el sentit que serà difícil aconseguir una igualtat de gènere si no es treballa alhora per una societat justa, amb desigualtats mínimes en termes salarials i econòmics. Una utopia? Penso que no. D’aquí a dos-cents anys, si l’estultícia humana queda reduïda a nivells tolerables, serà incomprensible una convivència que no tingui aquestes discriminacions com una característica històrica, gairebé oblidada, dels segles passats.
Potser algun amic lector, o amiga, li sabrà greu que em posi amb l’Església catòlica. He d’aclarir que la meva formació religiosa ha estat, des dels vint anyets, ara en tinc setanta-cinc, la de catòlic no practicant. És a dir, que reconec la meva formació religiosa, intensa i sentida a través dels estudis primaris al col·legi La Salle de la Seu i de les assignatures de religió que vaig fer ben a gust a l’institut d’ensenyament mitjà de la meva ciutat. A la meva família es practicava, i en certa manera es practica, una religió consuetudinària basada en actes socials com els enterraments. Mai no he estat anticlerical en el sentit més clàssic del concepte, i els meus dos millors amics han estat dos capellans, malauradament ja traspassats, l’Albert Vives i el Pasqual Ingla, ambdós d’inoblidable record, personal i cívic. Una vegada que he intentat justificar la meva posició passo a intentar explicar-la.
Si jo visqués en un barri metropolità del nostre estimat país de ben segur que no parlaria de la cúria territorial. Però resulta que a l’Alt Pirineu i Aran l’Església catòlica té un pes institucional, cultural i social molt important, gairebé gosaria qualificar aquest pes, tenint en compte tots els factors en joc, com un pes hegemònic en la vida social dels alts pirinencs i dels aranesos. És veritat que aquest pes ha disminuït moltíssim en les darreres dècades: la gent ja no bateja tant les criatures, acostuma a casar-se pel civil, no els costa massa d’acomiadar-se amb cerimònies civils senzilles… Queden pocs capellans i són en molts casos d’una senectut remarcable. Però l’església altpirinenca i aranesa encara és líder en popularitat institucional.
Entenc perfectament que l’Església catòlica no actua només al nostre Pirineu o a Catalunya, Espanya o Europa, sinó que actua també, i sovint amb força creixent, en altres continents com l’americà i l’africà, i que, en molts d’aquests àmbits, el tema de la discriminació de gèneres està força més verd que als nostres carrers
El dia de la dona, el 8-M, hauria de contemplar el fet, si més no a l’Alt Pirineu i Aran, que la nostra principal institució no permet a les dones accedir al sacerdoci. Cal concloure que les discrimina obertament perquè no hem sentit pas avui dia que cap dels seus representants, amb poders suficients, manifesti que la dona és incapaç per assumir aquesta feina, tan digna com qualsevol altra. Puc entendre que un resident barceloní de Pedralbes o de Nou Barris no pensi gaire en aquesta temàtica, perquè el paper eclesiàstic fa molts anys que hi cotitza molt a la baixa, però a l’Alt Pirineu i Aran, tot i que debilitada, cotitza amb força en la vida de cada dia. Quina proclama mínimament feminista pot deixar de contemplar aquest fet!
Penso que cap de les persones que em llegeixin no es pot ofendre. Si és una persona sentimentalment molt lligada a l’església no ha de veure en les meves opinions cap atac. Demano que el sector poblacional del nostre territori que es consideri practicant, fins i tot el que no ho és, sigui molt conscient de què significa el llast cultural que la dona sigui discriminada en la nostra principal institució i que, lògicament, clami perquè aquesta situació sigui superada.
Entenc perfectament que l’Església catòlica no actua només al nostre Pirineu o a Catalunya, Espanya o Europa, sinó que actua també, i sovint amb força creixent, en altres continents com l’americà i l’africà, i que, en molts d’aquests àmbits, el tema de la discriminació de gèneres està força més verd que als nostres carrers el dia de les manifestacions del 8-M. I el Vaticà fa comptes immediatament i veu com se li poden escapar sectors de creients en determinats espais geogràfics si reconeix el sacerdoci femení. I aquí, entre nosaltres, perquè uns quants descreguts moderats i uns quants progressistes i sis monges liberals estiguin contents, no paga la pena arriscar-se.
El gran problema del Vaticà és que ha de tractar amb àmbits molt diferenciats i amb interessos -sí, la religió curial també té interessos- molt contradictoris. Però aquesta constatació no l’eximeix d’obrar en consciència i d’acord amb una escala de valors on la igualtat de l’home i la dona és una peça fonamental. Diria, en la millor de les seves accepcions, de dogma d’obligat compliment.
