AMADEU GALLART SORT.- Ara tenim un director territorial de l’àrea sanitària de l’Alt Pirineu i Aran. Esperem que amb les anades i vingudes del nostre govern no ens quedem, una vegada més, sense llençols i sense àrea sanitària. Ja se sap que les bugades polítiques les paguen sempre els territoris que tenen menys pes electoral. Alguns caps pensants elucubren de manera regular com n’és de fàcil estalviar-se uns quants eurets expandint les competències de les delegacions territorials a Lleida i Girona de manera que cobreixin l’Alt Pirineu i l’Aran! A l’hora de les retallades és ben segur que el primer que se’ls ocorre a alguns dels nostres responsables de la conselleria del ram, a més amb l’aplaudiment de les capitals provincials, que resulta que no són les capitals provincials, sinó les eufemístiques capitals de les Terres de Lleida i de les Comarques de Girona. Què bé i què catalanista que els queda!
Suposem, doncs, que mantenim el director territorial i que aquest intenta planificar la nostra àrea. Des d’un punt de vista hospitalari ens trobem amb quatre institucions, l’hospital de Tremp, el de la Seu, el de Puigcerdà i el de la Vall d’Aran. Per complicar més les coses el director es troba que Tremp té bona comunicació amb l’Arnau de Lleida, que els de la Seu volen un acord amb l’hospital d’Andorra, que els de Puigcerdà tenen un hospital transfronterer que s’orienta cap a França i cap a Manresa, i que els de la Vall d’Aran diuen que són del Pirineu, però que administrativament no volen saber gaire cosa del que passa a les comarques de la vora.
El panorama no és fàcil, però, paradoxalment, té una cosa molt bona, que els dèficits d’aquests hospitals són tants que amb una coordinació dels seus serveis feta amb sentit comú, la millora de la seva oferta seria espectacular, opina aquest articulista. Clar, la part més empipadora és que això suposa trencar esquemes de funcionament, especialment els provincialistes, i que les direccions dels centres haurien d’esforçar-se molt a actuar mancomunadament. Però la salut i el nivell de vida de la ciutadania altpirinenca i també, si se’m permet, l’aranesa, depèn d’aquest aprofitament òptim de recursos escassos, de metges, de metges especialistes, de bons infermers i infermeres. I això sense oblidar els CAPS, que haurien de funcionar ben relligats amb els centres hospitalaris comarcals.
La salut i el nivell de vida de la ciutadania altpirinenca i també, si se’m permet, l’aranesa, depèn d’aquest aprofitament òptim de recursos escassos, de metges, de metges especialistes, de bons infermers i infermeres
Un altre tema és que els hospitals de referència haurien de tenir protocols molt clars de relació entre els seus serveis mèdics i els dels centres comarcals. És molt trist que quan se segueix un procés mèdic, posem-hi a l’Arnau de Vilanova, el personal d’aquest no estigui intensament comunicat amb els serveis corresponents de l’hospital comarcal —que esperem que els tingui operatius— per tal d’evitar al pacient, cures o tractaments que, amb unes inversions moderades i amb bona voluntat d’ambdues parts podrien evitar trasllats que són molt costosos per a la butxaca dels pacients afectats. Aquesta comunicació seria, a la nostra manera de veure, molt positiva, fins i tot per al centre de referència que pot arribar a alleugerir serveis que usualment estan col·lapsats per la gent que espera les visites o les intervencions.
Un altre tema és que caldria estudiar en quines ocasions és molt més operatiu el viatge del personal sanitari que no el dels malalts. Cal fer-ne una anàlisi serena i intel·ligent, ja que els viatges dels particulars, a part dels tractaments oncològics o de diàlisi, suposen uns costos elevadíssims de desplaçaments, cotxe, manutenció, inactivitat del negoci en alguns casos…
La nostra base d’anàlisi parteix d’una argumentació reiterada: coordinar els serveis dels nostres hospitals altpirinencs i a més, coordinar-los, amb els respectius hospitals de referència. I en general, estendre aquest esperit col·laboratiu al funcionament dels CAP. És preocupant que les nostres institucions sanitàries més properes pateixin d’un certa síndrome d’aïllament i de perspectives «verticals», quan tan rendibles -econòmicament i socialment- serien els funcionaments coordinats i «horitzontals».
