De vegades, massa vegades, actuem com si l’occità, la llengua d’oc o provençal, no fos una llengua pirinenca. I no ho dic només per la variant aranesa, que dies ha que malda per ser realment la llengua vehicular a casa seua. I que, a més a més, penso que hauria de ser també molt més coneguda arreu de la serralada i arreu del país. Conèixer una llengua és la millor manera d’establir contactes amb la gent que la parla i construir ponts amb el territori i amb la seua història. Parlar-la i parlar-la bé, és la millor manera d’estimar-la i de defensar-la.
De fet, l’occità havia estat una llengua molt coneguda a casa nostra i ha exercit històricament una notable influència sobre el català i, molt especialment, sobre el català d’algunes comarques veïnes. Paraules com balada, frare, mairastra, peira, guardó, daurar i moltes altres, ens han arribat per mitjà de l’occità, la llengua dels trobadors.
Gairebé tothom n’ha sentit parlar, dels trobadors, d’aquells poetes-músics occitans que difongueren i estimularen la poesia en moltes de les llengües naixents de l’Europa medieval. Aquella era una poesia amorosa que va ser imitada en alemany, en sicilià, en gallec (que era la llengua literària dels castellans), en llengua d’oil (nom amb què es coneixia el francès aleshores)…
Una poesia amorosa i laica d’una gran riquesa i liberalitat. “Feliç seria en el meu llit / si jo li fos coixí plaent”, cantava la trobadoritz Comtessa de Dia al seu estimat, trencant els esquemes religiosos i morals dominants i desmentint així aquella fake new immensa de la deseducació espanyola quan esbombava que la primera dona a escriure en una llengua romànica havia estat Santa Teresa de Jesús. Sí…, i què més! La poesia trobadoresca, al contrari del que va passar en altres llengües, a Catalunya es va difondre en occità, cosa que no devia pas representar cap problema per a la gent amb una certa cultura. Per si això no fos prou, el català Ramon Vidal de Besalú va escriure Las rasós de trobar, el primer tractat poètic en una llengua romànica i molts trobadors en occità eren de parla catalana, fets que ens fan adonar de la importància del món poètic trobadoresc i de la proximitat cultural i lingüística que hi havia entre Occitània i Catalunya.
Tal com també és força conegut, tot aquell món s’enfonsà a partir de l’ocupació francesa i religiosa de començaments del segle tretze, amb l’excusa i justificació d’erradicar el catarisme, moviment espiritual molt més obert i liberal que el catolicisme dominant. A partir d’aleshores, molts càtars es van refugiar a Catalunya i, en bona part, al Pirineu. En aquest sentit, la història ens parla d’un darrer perfecte càtar, Guillem de Belibasta, que fugint de terres occitanes es refugià a Catalunya. Sempre perseguit per la Inquisició, va fer estades a Josa del Cadí, Torroella de Montgrí, Morella, Sant Mateu…, exercint-hi múltiples oficis i ocupacions, els quals aprofitava per a fer visites clandestines a les comunitats càtares que s’hi havien exiliat. Finalment, delatat per un fals company de religió, va ser conduït a Vila-roja del Termenés (l’Aude) on va morir abrusat a la foguera, després d’haver passat per llocs tan emblemàtics com Tragó o Castellbò. Abans de morir, va llançar la següent profecia: “Al cap de set-cents anys, florirà el llorer”. Si no vaig errat, era el 24 d’octubre de 1321.
Totes aquestes coses em venien a la memòria el passat dijous dia 4 d’agost mentre assistia al lliurament del 8è Premi Guillem de Belibasta a la plaça d’Estudi de Tragó, que com de costum va coincidir amb l’arribada de la flama del Correllengua a la població
Totes aquestes coses em venien a la memòria el passat dijous dia 4 d’agost mentre assistia al lliurament del 8è Premi Guillem de Belibasta a la plaça d’Estudi de Tragó, que com de costum va coincidir amb l’arribada de la flama del Correllengua a la població. A continuació es van dur a terme tres homenatges, un a Josep M. Bernat i Rosa Macián, per haver dinamitzat i modernitzat durant més de 15 anys les activitats culturals del poble; un altre a Lluïsa Casafont, per la seva implicació amb el poble, les seves festes i les seves tradicions, i finalment un altre a Josep Espunyes, per haver col·laborat durant tants anys amb escrits sobre la història de Tragó, per la seua participació intensa en el Premi Guillem de Belibasta, i per la Creu de Sant Jordi atorgada recentment.
El guanyador del premi d’enguany ha estat l’escriptor de Viladrau, Jordi Salvans Tarraga, amb l’obra Harmala. El segon premi ha correspost a l’obra Tu que ets petita, de Jordi Espinach, de Sant Celoni. I el tercer, ha estat per a Pa amb vi i sucre, de Cristina Olivé, de Sabadell. Les tres narracions llorejades es poden llegir al volum Harmala i altres narracions, publicat per Editorial Salòria, amb portada dissenyada per Raquel Riera Baldó, autora també del cartell del certamen.
Aquest any, certament, som encara dins el set-cents aniversari de la mort de Guillem de Belibasta i es pot ben assegurar que els llorers literaris, avançant-se a la profecia, han florit a Tragó per vuitena vegada.
