AMADEU GALLART.- En les nostres comarques de l’Alt Pirineu i Aran encara es conserva el tractament de vós, sovint substituint el vostè. Normalment, el fan servir persones joves que tenen un tracte professional amb persones grans —ben poques vegades es fa servir el vós amb persones menors dels 70 anys o amb els coetanis. També es conserva el vós en determinades famílies com una fórmula afectuosa i de respecte vers els avis, és a dir, vers els pares dels pares, o, en alguns casos, en el tracte amb els mateixos pares, tot i que en la gran majoria de famílies s’empra el tuteig o el vostè.
Com sempre, i com en tants usos de comunicació social, tot depèn del moment i la intenció. Queda ben clar per aquest articulista la plena llibertat dels ciutadans a usar el vós quan i com els convingui. El que no queda tan clar és que el seu ús sigui sempre correcte.
Una consideració real a fer és que l’ús social, i també el familiar, del vós, té una clara tendència a decaure d’acord amb la problemàtica de l’ús social de la nostra llengua catalana. Que l’ús general del vocable vós decaigui és dolent des del punt de vista de la seva utilitat real i de la seva correcció social. Pot passar que, en minimitzar-se, perdi valors positius i es quedi amb els de resistència, amb els de la trinxera que volem sempre tenir ben lluny. Els que l’usen poden caure, no dic que hi caiguin, en una certa esclerotització del terme. Mirem d’anar per la via de plantejar exemples concrets.
Tinc gairebé 78 anys, ja sóc a prop dels 80, i l’altre dia vaig entrar en una botiga d’articles sanitaris. La dependenta, d’una quarantena d’anys, cordial, amb un clar accent de ser de la meva comarca, em va tractar de vós. He de confessar que prefereixo que em tractin de vostè o de tu i no pas de vós, encara que sé que la persona que de manera tan amable m’assessorava va creure que era el millor tractament que em podia atorgar. Erròniament, vaig intentar fer-li la típica brometa que vinc jo sol, que no som nosaltres, sinó jo, el que demano l’article. Una mica desorientada, la professional va passar automàticament al vostè per tornar al vós al cap de dos minuts. No em vaig trobar còmode, em vaig adonar que amb la meva brometa el percentatge d’incorrecció me’l vaig endur jo, i que no li vaig dir directament que volia ser tractat de tu o de vostè. Ho faré la propera vegada que la vegi perquè les seves explicacions van ser molt correctes.
Espero no haver desorientat ara l’amic lector amb aquestes marrades expositives. La treballadora em va tractar de vós perquè em va veure amb una edat considerable —a més, anava amb barret, cosa que diuen que et fa més gran— i va creure que la fórmula més adient i educada era la del vós. Estic gairebé convençut que a persones de la seva màxima estimació, a casa seva, els tracta de vós. Ara bé, a part que a mi no m’agrada que em tractin de vós, com el lector ja ha intuït, tinc la clara certesa que ho va fer perquè em va considerar, encertadament, una persona gran. I aquesta relació del tracte de vós amb l’edat sí que no és correcta, és edatista.
Tinc gairebé 78 anys, i l’altre dia vaig entrar en una botiga i la dependenta, d’una quarantena d’anys, cordial, em va tractar de vós. Tinc la clara certesa que ho va fer perquè em va considerar una persona gran. I aquesta relació del tracte de vós amb l’edat no és correcta, és edatista
Cal que tinguem en compte que, quan en temps de la Segona República, fa uns noranta anys, la gent es tractava de vós, ho feien els de quaranta anys amb els de quaranta anys. Era un ús general que sobrepassava, en força ambient socials i culturals, el vostè. Molts amics, sobretot en la correspondència, es tractaven de vós, independentment, i això és molt important per a la meva argumentació, de la seva edat. El problema actual és que l’ús del vós ha quedat restringit a algunes famílies en l’àmbit preciós de la seva intimitat o, a professionals en general, que es dirigeixen a persones, que per raons purament d’edat creuen que “mereixen” aquest tractament. I això, com he dit, és edatisme de la mateixa manera que et diguin avi, padrí o iaio, independentment que tinguis nets o no.
El tema no és pas dels més greus dels que pateix la nostra societat catalana en qüestions culturals —tenim el greu perill no ja de caure en edatismes minoritaris, sinó en el de la pròpia marginació de la nostra llengua. Sí que vull remarcar que l’ús del vós, en funció de les connotacions socials que va adquirint, ha de ser molt ponderat i utilitzat en els casos que s’escaiguin, com poden ser, i he repetit, els familiars i aquells casos d’ús social que de manera manifesta siguin ben rebuts pel perceptor.
