MARCEL FITÉ.- Segurament no hi ha una única raó que expliqui el motiu que va dur tants personatges importants de la nostra cultura a visitar Nargó durant la dècada dels anys vint i trenta del segle passat. Va ser pel fet que al cementiri d’aquell lloc hi havia enterrat el cadàver del famós comte d’Espanya? Va ser per l’impacte que va causar l’obertura de la nova carretera? Va ser per la decisió dels “Amics de l’Art Vell” de restaurar l’antiga església romànica de Sant Climent? Va ser per la rica i a voltes abrupta bellesa dels seus paisatges?
Alguns, com Pío Baroja, hi van acudir, certament, seguint les petjades del tràgic final del comte d’Espanya i en va deixar constància en dues de les seues novel·les. Uns altres, com Joan Amades, hi van fer cap a la recerca de tradicions, costums i cançons, que encara es mantenien vives en aquell indret deixat de la mà de Déu i de la carretera general des de feia uns anys. Uns altres, com l’arquitecte Cèsar Martinell, van ser atrets per la tasca de restauració de la joia romànica que aleshores presidia l’antic cementiri de la localitat. D’altres, com ara el pintor Joaquim Mir, es van deixar captivar per les raconades del poble i pels indrets més característics dels voltants i en va deixar una mostra pictòrica meravellosa. Uns altres, com Mercè Rodoreda, hi van acudir per a fer un reportatge sobre la restauració de l’església de Sant Climent, duta a terme, com he dit, pel famós arquitecte Cèsar Martinell; després, per algun motiu que desconeixem, aquell paratge la va captivar i hi va tornar un parell de vegades més, com a mínim. D’aquestes estades, en va sortir la novel·la Del que hom no pot fugir, en què el poble, el tarannà de la gent i el paisatge hi tenen un notable protagonisme.
Aquesta obra ens ofereix una postal en blanc i negre d’un gran valor, des del punt de vista de la història local. Ens parla de com era el poble en aquell temps, “amb teulades de llosa de pissarra i balcons de fusta”. Ens diu com eren els homes, com pensaven i quins diaris llegien. Ens descriu la mirada tímida i discreta de les dones. Ens parla dels molins i de les hortes de Segre, avui ofegades i ja gairebé oblidades. De les fondes de la carretera i dels tolls que hi havia a sota, on els joves anaven a nedar. De les coves mítiques locals, com ara la del forat de les Encantades, i del pont d’Espia. De la mort truculenta del comte d’Espanya. Recull també relats de bruixes i d’encanteris. Paraules i expressions, avui ─ai las!─ gairebé desaparegudes… En general, però, la novel·la té un to gris i trist, condicionat per l’estat anímic en què es trobava la protagonista.
Nargó va estar molt de sort de rebre tan il·lustres visitants ara fa poc més o menys un segle. Caldria, potser, que el poble fes també algun gest que en deixés constància a fi i efecte que poguessin ser recordats per les generacions que vindran.
Tot i el que acabo de dir, en la novel·la de Rodoreda no hi manquen instants de bellesa paisatgística, de llum i d’il·lusió vital. Un dels més corprenedors i interessants, al meu parer, és quan evoca el ball de l’antiga Societat. Quan descobreix que en aquell poble tancat entre muntanyes i gairebé sense cap al·licient, hi ha un cafè i un ball que agombola els nois i les noies del poble i de les rodalies i que, sobreposant-se a les grisors quotidianes, són capaços de reunir-s’hi i de dansar-hi al so de la música i viure-hi uns estats de gaudi i il·lusió i unes experiències que ella “no havia conegut”.
Em fa l’efecte que aquells paisatges i aquelles vivències rurals, tan noves i insospitades per a la gran escriptora barcelonina, a penes sortida de l’entorna urbà i familiar, li devien causar un gran impacte. M’ho fa pensar el fet que algunes de les pinzellades amb què configura una altra de les seues grans obres, La mort i la primavera ─actualment molt valorada pels joves creadors catalans─, surten d’aquelles imatges i històries que la jove Rodoreda va descobrir durant la seua estada a Nargó. Em refereixo a al·lusions força precises al toll del Calderó, al pont de pedra i al de fusta, a la roca partida que es desprengué de la carena fins al riu, a la mateixa existència del riu i del poble enlairat, íntimament lligats, etc.
Per tot plegat, penso que Nargó va estar molt de sort de rebre tan il·lustres visitants ara fa poc més o menys un segle. Caldria, potser, que el poble fes també algun gest que en deixés constància a fi i efecte que poguessin ser recordats per les generacions que vindran.