MARCEL FITÉ.- Mentre el totpoderós i sàdic comte d’Espanya va ser capità general de Catalunya no em consta que tingués cap contacte personal amb el Pirineu. I si en va tenir algun, devia ser poc significatiu. No es pot pas dir el mateix, però, del període en què va estar al front de les tropes carlines esteses per una part del Principat.
Per a reprendre el fil d’articles anteriors, cal situar-nos al dia 19 de desembre de 1832, en què el comte d’Espanya ja havia estat destituït i havia de donar la benvinguda al general Llauder, que el substituïa al cap de la Capitania. El conservador Diario de Barcelona d’aquell dia ho explicava així: “Carlos de España les entregó el mando y salió de Barcelona, salvándole la autoridad de Llauder, y evitando que le hiciera su víctima la cólera popular. Aun cuando no se pudo impedir que fuese apedreado y silbado al cruzar en su coche por las calles de la capital”. Una mica més explícit és l’impagable Dietari de Crespí: “Estando el pueblo vitoreando al nuevo general, llegó el general conde de España con su coche para visitar al general Llauder. En este acto fue turbada la tranquilidad, por el odio que profesaban los habitantes al conde de España, empezaron a insultarle, tirándole de pedradas, diciéndole ‘asesino de los catalanes’, ‘tigre’, ‘ladrón’ y sinó por la tropa lo asesinan”.
Segurament el país hauria perdut de vista (i potser de la memòria) aquell monstre si no hagués estat que el dia 5 d’octubre de 1833 s’aixecà una partida a Prats de Lluçanès amb el crit de “Visca Carles V”, amb el qual acte podem donar simbòlicament per començada la Primera Guerra Carlina a Catalunya. Una guerra que, contràriament al que passava al País Basc i a Navarra, aquí es va enfocar d’una manera fragmentada, amb múltiples partides que anaven cadascuna pel seu compte. Cada partida tenia el seu capitost, el nom d’alguns dels quals ha arribat fins als nostres dies: Climent Sobrevies (el Muchacho), Manuel Ibàñez (el Llarg de Copons, Bartomeu Porredon (el Ros d’Eroles), Josep Pons (el Bep de l’Oli), Benet Tristany, el Boquica, Galceran…
Al marge d’aquesta revolta, el dia 25 de juliol 1835 es va produir a Barcelona i altres indrets del país la famosa crema dels convents, de signe ben diferent al moviment conservador i religiós que propugnaven les partides carlines aixecades en armes pel territori. Aquell fet va espantar i mobilitzar sectors aristocràtics i religiosos que es sumaren al carlisme, els quals acabaren organitzant una junta amb la intenció d’unificar les diferents partides que assolaven el territori amb les seves constants falconades.
Justament a l’agost d’aquell mateix any es va produir, per part del comte d’Espanya, un intent d’entrar al territori català. Aquest intent, però, no reeixí i el comte, rigorosament vigilat, va ser confinat a Lille.
Però els intents d’unificar internament les partides carlines per a poder guanyar la guerra van continuar fracassant, un militar darrere l’altre, davant els interessos personals dels diferents capitostos amb les seves camarilles i la tendència disgregadora i anarquitzant ─potser innata i molt catalana─ de les seues guerrilles. Va ser aleshores, l’any 1838, i ja gairebé amb la guerra perduda, quan els dirigents carlins van decidir unificar l’exèrcit del Principat de la manera que fos. I aleshores, els sectors ultraconservadors de la Junta Carlista van recordar el caràcter autoritari i jerarquitzant per la força d’aquell personatge que tan mal record havia deixat durant la seua estada a Barcelona: el comte d’Espanya.
El 1838, els dirigents carlins van decidir unificar l’exèrcit del Principat de la manera que fos, i els sectors ultraconservadors de la Junta Carlista van recordar el caràcter autoritari i jerarquitzant per la força d’aquell personatge que tan mal record havia deixat durant la seua estada a Barcelona: el comte d’Espanya
Per a fer-lo venir al Principat es va organitzar una operació de llarg abast, ja que el comte era confinat a Bèlgica i havia de travessar tot França. El comte, a més a més, envellit prematurament, anava molt toix i gairebé no es tenia dret. Va caldre servir-se de mil argúcies, com carruatges tancats, carros de fenc per a amagar-lo en certs llocs, bracers per a portar-lo i ajudar-lo a caminar, etc. Però, finalment, al juny de 1838 ja era a Andorra, i el dia 1 de juliol feia la seva entrada a Sant Llorenç de Morunys. Hàbil i comediant com era, la seua primera visita va ser a l’església; allà, a la porta mateix del temple “dirigió la palabra a la comitiva y al pueblo, exhortándoles a que entrasen todos en el templo con él, y le ayudasen a dar gracias a dios por los inmensos beneficios que les había dispensado durante el viaje, y particularmente por haberle concedido que pudiese hallarse otra vez entre sus amados catalanes…”.
El dia 3 de juliol a la tarda arribava a Berga, el centre d’operacions i de poder carlí al Principat, i des d’allà sortirien les seus incursions principals pel Pirineu. Fins i tot la que el duria a jaure al rasper d’Armena en forma de cadàver.
