MARCEL FITÉ.- Un cop destituït el comte com a cap de les forces carlines del Principat, el dia 27 d’octubre l’enviaren, escortat per alguns membres de la Junta i un escamot de Mossos d’Esquadra, per la vall d’Alinyà, camí del Segre. A Sisquer li van fer canviar la roba militar per la civil “per a no despertar sospites”, cosa que militarment l’ofengué i psicològicament afeblí el seu orgull malaltís. Després de caminar tota la nit, el dia 28 van arribar a la masia coneguda com Call d’Odèn, on van parar a descansar. El dia 29 va arribar un altre escamot de Mossos de reforç i van viatjar fins a la masia de Pujol, de Nargó, on passaren la nit. Els dies 30 i 31 els passaren a la masia de Caselles, a Organyà. Durant aquells dies els contactes i les negociacions secretes entre representants de la Junta i elements militars, fetes a casa del Ros d’Eroles, no van parar. Sembla que es van estudiar diverses persones per a assassinar el comte, decidint-se al final pel capità Pere Baltà, fill de la Seu.
Quan va estar tot decidit, es va enviar els Mossos d’Esquadra que protegien l’Espanya a Taús, amb un presumpte objectiu militar, que era una simple excusa per a apartar-los de la seva missió de protegir la vida del comte. Pere Baltà i el sots-tinent Antoni Morera van anar a casa del Ros d’Eroles, on aquest els va donar instruccions per tornar a Organyà quan acabessin la feina. Ferrer, un dels membres de la Junta que es trobava allà, els va facilitar una soga.
Poc després, de cara a la negror de la nit, sortia el comte en direcció a la Seu, acompanyat de tres delegats de la Junta. Immediatament se’ls va ajuntar Manuel Solana, assistent del Ros d’Eroles. Quan van arribar a la capella del Roser els membres de la Junta es van retirar discretament; Solana va agafar les regnes de l’animal i es va quedar sol amb el comte, caminant en direcció al camí del Segre. En arribar al toll de Sant Ermengol es van trobar amb Baltà i Solana que, cansats d’esperar i pensant-se que s’havia produït algun imprevist, havien abandonat el més meridional dels tres ponts de l’engorjat, lloc on tenien pensat assassinar l’Espanya. Baltà va cridar “alto!”, i al mateix temps va clavar un cop de bastó al cap del comte, que va caure a terra. Aleshores el comte, mig estabornit, els va preguntar qui eren. Baltà es va fer passar pel cap d’una partida liberal que hi havia a la Seu. El comte els va dir que ell era un comerciant francès i els va demanar que el portessin a la Seu, on coneixia el governador. Ells el van lligar, el van fer pujar al mul i es van dirigir cap al nord, en direcció a l’engorjat dels Tresponts. Poc abans d’arribar al primer pont, a l’alçada del toll Mercader, el van fer baixar del mul. Baltà li va posar un llaç de corda al coll i d’una puntada de peu el va fer caure a terra. Aleshores, posant-li un peu al cap i estirant la corda, el va escanyar. Tot seguit, el van despullar, li van lligar un cantal als peus i el van llançar al toll, amb l’esperança que s’hi quedés per sempre. Mentre baixava, Baltà va cridar: “Aigua al nen, que avall va!”.
Després, Solana i Baltà es van repartir la roba i les escasses pertinences del comte i, al cap de no gaire, el sentinella d’Organyà els obria la porta de la vila, tal com havien convingut a casa del Ros d’Eroles.
Semblava un crim perfecte, enmig d’un engorjat fosc i solitari. Ningú no havia vist res, i el cadàver havia quedat submergit per sempre més sota l’aigua. Ara sí que es podria dir ben alt i fort que el comte devia ser en algun lloc incert de les valls d’Andorra o més enllà i tot. I això és el que va fer el diari carlí El Restaurador catalán, al cap d’uns dies. Primer, explicava que el comte d’Espanya havia estat destituït del seu càrrec per ordre de Carles Vè. Després, hi afegia: “A más de una escolta segura de mozos de escuadra, que aún después se reforzó, tres vocales de la Junta le acompañaron por largo trecho, mientras pudo temerse que amenazaba algún peligro, y siguió después uno de ellos acompañándole hasta dejarle fuera del Principado y dentro los valles de Andorra…”.
Semblava un crim perfecte, enmig d’un engorjat fosc i solitari. Ningú no havia vist res, i el cadàver havia quedat submergit per sempre més sota l’aigua. Ara sí que es podria dir ben alt i fort que el comte devia ser en algun lloc incert de les valls d’Andorra o més enllà i tot
Tot hauria sortit tal com s’havia planejat si la nit del 2 al 3 de novembre no hagués fet una tempesta torrencial que va acabar provocant una gran riuada. La força de l’aigua va deslligar el cos quasi nu del cantal i, arrossegat, el cos de la víctima va baixar fins que va quedar aturat al rasper d’Armena, a la banda esquerra del Segre, a l’alçada de Nargó, on, malgrat identificar-lo, van intentar amagar-ho per la por que feia aquell home i el que representava, fins i tot després de mort. Un cop fetes les primeres diligències, el van enterrar al cementiri de Nargó, lloc on el seu cos encara continuaria generant situacions misterioses, angúnies i pors, més pròpies d’una novel·la que no pas d’una aproximació històrica, però que acabarien atraient al poble personatges tan significatius com Pío Baroja o Mercè Rodoreda, que s’hi van acabar referint en obres com La senda dolorosa o Allò de què hom no pot fugir, respectivament.
Quan, temps després, van preguntar a les autoritats de Nargó si sabien qui era aquell home que hi havia enterrat al seu cementiri, van respondre que no. Era mentida, és clar. Tothom al poble i a la rodalia sabia que es tractava del comte d’Espanya. Era mentida, sí, però només a mitges. Tothom sabia qui era, però només en sabien de la missa la meitat. O menys, de la meitat: la vida d’un virrei que havia volgut dominar Catalunya per la via del terror i havia acabat víctima dels seus propis crims.
