MARCEL FITÉ.- Abans d’endinsar-nos en l’enigma de l’aparició del cadàver del comte d’Espanya al rasper d’Armena i dels contactes previs del comte amb el Pirineu, convé explicar amb quins mecanismes de poder comptava per a dur a terme les crueltats i salvatjades que va protagonitzar durant el seu pas per la Capitania General de Catalunya. Perquè, per moltes insígnies i galons de virrei que portés penjats a la pitrera, per a implantar una política de terror com la que va aconseguir desplegar a Catalunya calien unes complicitats, uns mitjans i uns instruments humans amb prou fetge i manca de consciència per a posar-los en joc.
Com que el tema, a més d’immoral, és escabrós i controvertit, i històricament ha estat amagat ─i quan no s’ha pogut amagar s’ha manipulat barroerament─ en aquest escrit donaré veu als historiadors que l’han tractat a fons i als testimonis que ho van viure de primera mà: Ferran de Sagarra, pare del poeta i dramaturg Josep Maria de Sagarra; Manuel Breton, tinent del rei de la Ciutadella i testimoni ocular dels fets; Fernando Fernández de Córdoba, tinent de la Guàrdia reial i marquès de Mendigorría, aleshores jove oficial a les ordres del comte d’Espanya.
Així, segons explica Ferran de Sagarra a La Primera Gerra Carlina a Catalunya (1935): “Els reis s’acomiadaren de Barcelona i tornaren a Madrid, deixant el comte d’España amb plens poders i voluntat omnímoda a Catalunya. Ell trobà bons auxiliars i actius cooperadors en el governador de la plaça, comte de Vilamur (…) i en el subdelegat de policia, José Víctor de Oñate; aquest va formar un cos de policia secreta, amb els subjectes més vils i menyspreables de la societat i amb alguns expresidiaris que havien estat a Ceuta a conseqüència de la rebel·lió dels apostòlics. Al mateix temps, el comte d’España s’ocupava d’elegir fiscals militars de la seva confiança; per a aquest ofici nomenà individus no menys indesitjables, com Chaparro, José Cuello i el cruel i funest Francisco de P. Cantillón, que era el favorit i predilecte del comte”.
La seva manera d’actuar, segons Sagarra era la següent: “A altes hores de la nit es presentaven a les cases dels ciutadans pacífics alguns dels fiscals amb els policies i esbirros del comte, i s’emportaven presos el pare, el fill, o el germà, deixant la família en la major tribulació i omplint de llàgrimes aquella llar, que abans era de pau i tranquil·litat. Aquestes detencions es feien en nombre de vint, trenta o quaranta individus en una sola nit, els quals eren conduïts a les presons de la Ciutadella, de Montjuïc o dels forts que encerclaven la ciutat”.
El tinent del rei, Manuel Breton, entre altres moltes coses, escriu: “No soy catalán ni tengo en el Principado parientes ni bienes que vicien mi razón. No he pertenecido jamás a partido alguno de los que neciamente tratan de acabar con la desgraciada España (…) y otros varios podrán detallar mejor que yo las tropelías, malos tratamientos, ilegalidades, intrigas, calumnias, injusticias, atrocidades, robos, exacciones, inhumanidades que han sufrido o visto sufrir a otros muchos infelices. Entonces aparecerán muchos fusilados sin causa ni razón, hombres puestos como diversión, y aún por equivocación, en capilla; casas de fiscales adornadas con muebles de los pobres presos; caballos de los mismos, montados y apropiados por generales, ricos hombres de buena fama y responsabilidad arrancados calumniosamente de sus honrados solares, rapadas a navaja sus cabezas, arrojados con los malhechores, estivados como sardinas en un barco y transportados a ultramar…”.
El tinent del rei, Manuel Breton, entre altres moltes coses, escriu: “No soy catalán ni tengo en el Principado parientes ni bienes que vicien mi razón. No he pertenecido jamás a partido alguno de los que neciamente tratan de acabar con la desgraciada España (…) y otros varios podrán detallar mejor que yo las tropelías, malos tratamientos, ilegalidades, intrigas, calumnias, injusticias, atrocidades, robos, exacciones, inhumanidades que han sufrido o visto sufrir a otros muchos infelices”.
El tinent de la Guàrdia reial, Fernando Fernández de Córdoba, explica, a Mis memoria íntimas, a més de les execucions amb què el comte creava terror al país (“muchas veces un tiroteo remataba a los que los soldados, por falta de serenidad, no habían podido concluir en la primera descarga (…) Después de fusilados y conducidos por los presidarios, presentábanse los cadáveres ante la espectación (sic.) pública”), explica, deia, el paper que jugava el fiscal en aquella trama i la fi que va fer: “El fiscal (Cantillón) fue el blanco de todos los desprecios, y sin que ninguno nos pusiéramos de acuerdo, después de las primera ejecuciones, no volvimos a saludarle (…) Aquel oficial tuvo trágico fin (…) Llevóle la suerte a Suiza. En una excursión que hizo por la montaña, una avalancha le enterró entre la nieve, dejándole solamente la cabeza descubierta. En esta situación las aves de rapiña le devoraron la cabeza, y murió en medio de atroces tormentos. Aquella muerte debió ser impuesta por la Providencia, como merecido castigo a quien había hecho derramar tantas lágrimas”.
De vegades, només de vegades, qui la fa la paga. Una cosa semblant li passaria al pèrfid comte en passar pel Pirineu.
