GUILLEM LLUCH / JOFRE FIGUERAS (Torres d’Alàs / la Molina).- Els paravents són els «canons de neu naturals» de les pistes d’esquí i «la neu més barata que es pot produir». Així els defineixen dues persones que hi tenen una relació molt estreta: Pep Guitart, de Casa Llevet, de Torres d’Alàs, que és l’única empresa de l’Estat espanyol especialitzada en la creació d’aquestes construccions; i el director de La Molina, Xavier Perpinyà, que és una de les estacions d’esquí que se’n beneficia, i per a qui són imprescindibles per poder garantir unes bones condicions de neu a les pistes.
En aquest sentit, Perpinyà remarca que «per una estació d’esquí, i en particular per La Molina, els paravents són superimportants, ja que són una barrera seminatural feta de fusta que ens agafa la neu ventada, fa una mena de barrera funcional i ens diposita la neu a les pistes d’esquí». Això és el que, per Perpinyà, «fa que sigui la neu més barata que hi pot haver».
A l’hora d’instal·lar-los, les estacions fan uns estudis tècnics per conèixer els vents predominants als seus dominis esquiables i durant l’estiu els col·loquen als punts que consideren més adequats per beneficiar les pistes. En el cas de La Molina, detalla Perpinyà, s’utilitzen per aprofitar sobretot el vent de nord, ja que «t’acumula la neu a les parts del sud».
Els paravents, doncs, «són els magatzems des d’on, després, s’agafa la neu per distribuir per la pista», apunta Perpinyà, que afegeix que «el que té de bo aquest sistema és que els paravents es posen paral·lels a la pista d’esquí, de manera que repartir la neu és més fàcil que en el cas de la neu produïda, ja que aquesta fa monticles i després l’has d’estirar, mentre que amb els paravents, com que estan en paral·lel a les pistes, la màquina la trepitja longitudinalment i l’estén». Per tant, remarca que «és molt més fàcil, molt més econòmic i, al final, és neu gratuïta».
A banda d’estudiar els vents predominants, però, també s’analitza quin tipus de paravent es vol instal·lar, i com. «Com més densitat té el paravent, més neu deixa al costat i com més obert és, més te l’allarga; igualment, com més alt es col·loca, més separat et deixa el monticle de neu, i com més arran de terra es posa, més a prop del paravent et deixa la neu», detalla Perpinyà, tot remarcant que «hi ha moltes tècniques, però la base és que estigui col·locat longitudinalment a la pista perquè les màquines puguin trepitjar la neu que atrapen».
Per tot plegat, Perpinyà assegura que aquesta «és una neu superagraïda per les estacions d’esquí i també per al client, perquè és diferent de la produïda».
Dels Alps als Pirineus
Els paravents de La Molina, com els de bona part de les estacions del territori, es fabriquen no gaire lluny de les pistes cerdanes, a Torres d’Alàs, a l’Alt Urgell. Allà és on té les instal·lacions Casa Llevet, l’única empresa de l’Estat espanyol especialitzada en la construcció de paravents.
El seu responsable, Pep Guitart, explica que la idea de començar a fer paravents la va tenir arran de la seva passió per l’esquí, «que em duia moltes temporades a anar a esquiar als Alps, que és la meca de l’esquí a Europa, i allà hi havia molt material d’aquest, així que vaig pensar que també es podria fer aquí a l’Estat espanyol, i l’estem fent». De fet, Guitart assenyala que actualment, l’empresa comercialitza a Andorra, Catalunya, Espanya, part de França i una mica d’Itàlia, «de manera que abastim un territori força gran».
I com es fan els paravents? Guitart detalla que «són de fusta de castanyer, que és pròpia del territori català i ens ve molt de la zona del Montseny». Assegura que trien aquesta matèria primera «per la forma i teixit que té la fusta, ja que és un material no porós, que ens escup l’aigua, que no es podreix i per això li podem donar aquest ús tan important a les estacions d’esquí».
A l’hora de crear els paravents, explica que «partim de troncs, que tenen uns 12-15 anys de vida, els tallem, els portem en tràilers cap a l’Alt Urgell i aquí en fem el tallat i elaboració. Primer el tallem, una vegada tallat li traiem l’escorça i després el partim i l’asclem en quatre parts».
En aquest sentit, detalla que «quan més obrim la part de la fusta, més lluny anem a fer la pila de la neu; com més ajustem la fusta, fem que la neu xoqui entre ella i es dipositi al costat mateix». El més normal, afegeix, és fer paravents perquè dipositin la neu en distàncies de 15 a 25 metres, «que és l’estàndard d’amplada de les pistes».
Per tot plegat, no dubta a definir aquestes construccions com «el canó natural de neu, ja que només utilitzem la força de l’aire i una bona ubicació, triada a través dels estudis previs que ens diuen les forces d’aire que tenim, el punt de la serralada on s’han de col·locar i les distàncies d’obertura per fer els acopis perfectes».
A Casa Llevet ja fa més de 20 anys que van començar a fer paravents i, avui dia, els suposa el 15% de la facturació de l’empresa. Unes construccions, però, que no només són útils a les estacions d’esquí, i és que també en fan per frenar la desertització de les platges.
