No voldria avorrir ningú amb la resposta que hem de fer a la consulta dels JJOO d’hivern. És evident que hi ha una multiplicitat de factors que poden condicionar la nostra actitud, multiplicitat on no podem obviar el com d’enfadats estem amb la factura de la llum, la insostenible i sagnant bogeria de la guerra d’Ucraïna, com veiem que la Unió Europea —aquest imprescindible salvavides per a la vida dels nostres fills i dels nostres nets—, penja d’un fil davant de cada elecció presidencial francesa, per les actituds dels populismes regnants en Hongria i Polònia…, la guerra, i per acabar-ho d’adobar, l’autèntic quart genet de l’apocalipsi, una inflació desbocada que se’ns menja els salaris, els estalvis, i les pensions i la nostra confiança en una societat que crèiem més estable.
Davant d’això el qui sota signa veu com sectors polítics, algun de la seva confiança personal, arboren als seus estendards principals un «magnífic» no als JJOO, a la vegada que ho fan amb el complex Hard Rock de Tarragona i la previsible ampliació de l’aeroport del Prat. Ben curiosament tot són complaences amb la Copa Amèrica que ha de tenir lloc al litoral metropolità. Per què la vara de mesurar és diferent en aquest cas darrer? Per què es barregen al mateix sac situacions tan diferents com la de Tarragona, el Prat-Barcelona o l’Alt Pirineu, sense la més mínima matisació?
Una qüestió prèvia és l’extrema dificultat que avui existeix per orientar la lluita contra el canvi climàtic. És una autèntica, i cada vegada més obligada, quadratura d’un cercle infernal. Si no parem determinades activitats productores de l’escalfament atmosfèric, de l’emissió de carboni, ens n’anem al carall com a espècie vivent i arrosseguem amb nosaltres milers i milers d’éssers vius totalment innocents. També, en aquest cas, com podem no discriminar les polítiques a fer entre països tan diferents com la Xina o Bangladesh, Alemanya o Mali, Espanya o Nicaragua? I així anar seguint…
De la mateixa manera, a Catalunya, com exigim al Pirineu coses que no gosem exigir a l’àrea metropolitana? L’aritmètica dels vots és abassegadorament dictadora dels comportaments polítics en zones molt poblades, però ens podem permetre predicar el rigor exhaustiu, al nostre parer de manera molt injusta, en zones molt poc influents per la seva falta de demografia.
Per exemple, fixem-nos que en el tema de l’aeroport no es nega tant el seu desenvolupament com el fet d’evitar l’ocupació d’una àrea ecològicament molt valuosa, com la Ricarda. I això després d’innombrables estudis, debats i anades i vingudes. Per a l’Alt Pirineu no, només cal decretar que els JJOO són inviables quan tot el que es pretén, en principi, és un funcionament intensiu de les seves estacions d’esquí durant quinze dies. I aquí no han calgut ni debats, ni grans estudis, senzillament cal demostrar com en som d’ecologistes i la factura ja la pagarà l’Alt Pirineu perdent una oportunitat de desenvolupament que podria ser ben ordenat, al cas que s’hi dediquessin els esforços polítics necessaris. A més, els defensors públics del ‘no’ no entren ni en les possibles inversions a fer en equipaments sanitaris posats al dia, en la millora de les comunicacions de tot tipus, en institucionalitzar el territori amb unes delegacions territorials ben dotades… per què?
Ara és, en la meva opinió, el moment de treballar per clarificar quines són les nostres vies per plantejar una muntanya catalana raonablement poblada i diversificada econòmicament, sense menysprear cap oportunitat raonable
L’Alt Pirineu i l’Aran no disposa de cap model de desenvolupament a part del que s’esbossava al Pla Territorial Parcial de l’any 2006, desconegut per bona part dels partidaris del ‘no’, que proclamen amb entusiasme que si es fan els JJOO d’hivern suposaran el gran monopoli del turisme especulatiu a l’Alt Pirineu i l’Aran i que, segons sembla, aquest turisme envairà el 100% d’un espai que suposa el 20% del territori de Catalunya. Ara és, en la meva opinió, el moment de treballar per clarificar quines són les nostres vies per plantejar una muntanya catalana raonablement poblada i diversificada econòmicament, sense menysprear cap oportunitat raonable. No podem fer servir l’APIA com a experiència pilot de la nostra solvència com a polítics ecologistes. No podem jugar amb un territori que no pot respondre amb un pes demogràfic que el faci políticament respectat.
I el que fa vessar el got de les incongruències en tota aquesta història… sorgeix com un bolet la Copa Amèrica, un esdeveniment molt més pol·luent que els JJOO d’hivern pel seu molt superior moviment de persones, vehicles i ocupació de territori terrestre i marítim, en un litoral col·lapsat, i és rebut amb entusiasme per autoritats contràries als JJOO i, fins i tot, en silenci vergonyós per sectors oficialment ecologistes… Demanaria, des d’aquesta tribuna pirinenca un replanteig del tema basat en un cert sentit comú, en el sentit de proporcionalitat i en exposar amb concreció el desenvolupament dels Jocs —i les corresponents inversions—a la casa nostra pirinenca.
