Autor: Marcel Fité

MARCEL FITÉ.- Si trobar les arrels remotes d’una paraula pot resultar un exercici apassionant, fascinant, per a moltes persones —sobretot per a aquelles que no es volen quedar en un coneixement superficial de la llengua que parlen i fins i tot potser estimen—, submergir-se en el món misteriós de les relacions subterrànies que s’estableixen entre els mots d’una mateixa família i seguir els fils invisibles que les han interconnectat al llarg de la història —al marge del coneixement més o menys conscient que n’hagin pogut tenir els seus usuaris—, pot resultar una experiència encara més gratificant i prodigiosa. Agafem, per…

MARCEL FITÉ.- Joan Graell acaba de publicar a Pagès editors el recull de poesies Alfabet de l’ombra. Amb aquesta obra va guanyar el Premi Benet Ribas de Poesia 2022, dels Premis Recvll de Blanes, i és el sisè volum poètic seu que surt a la llum i ens posa a les mans. Al meu modest parer, en Joan Graell, més que no pas un poeta —és a dir, una «persona que construeix», segons el significat etimològic del mot— és un trobador. Un trobador que, d’acord també amb el sentit profund de la paraula, té el do de «trobar», és a…

MARCEL FITÉ.- Tal com sol passar, a les arrels profundes del llenguatge, és a dir, al subsol de les paraules que expressen els conceptes més abstractes, imaginaris o complexos, acostumem a trobar-hi les accions més simples i quotidianes. Produir sons musicals per mitjà de la veu —cantar— és una activitat humana molt comuna que, lingüísticament parlant, compartim amb molts altres éssers vius. Canten els galls i les gallines, canten les caderneres i els rossinyols, canten els grills i les cigales, etc. No és estrany, per tant, que aquesta acció tan propera a la nostra existència la trobem reflectida a la…

MARCEL FITÉ.- No és cap secret per a ningú que —malgrat la despoblació irreductible, el cada vegada més asfixiant centralisme comarcal i les males comunicacions congènites— en petites poblacions de les contrades pirinenques hi ha una voluntat de romandre, de continuar existint, que s’expressa a través de múltiples manifestacions de caire esportiu, cultural i participatiu en general. En el terreny cultural, a més de la recuperació de costums i tradicions, com ara els antics jocs infantils, els balls i les danses del territori o la resurrecció dels llegendaris gegants de les processons i cercaviles (i aquí voldria felicitar l’Ajuntament d’Organyà…

MARCEL FITÉ.- Arran de la publicació de la meua darrera novel·la, Les Dones d’Aigua i els homes de la corbata verda (Edicions Salòria), algunes persones que l’han llegida ―algunes que viuen a la contrada i, fins i tot, algunes d’una certa edat― m’han preguntat si el forat de les Encantades existia realment. Aquesta pregunta m’ha sorprès i m’ha fet adonar de les tones d’oblit liquat i liquidador que es van anar dipositant sobre les terres i els espais amb un cert interès cultural i històric i que foren negats pel pantà d’Oliana a una velocitat i amb una voracitat difícils…

MARCEL FITÉ.- L’albercoc, certament, és una fruita precoç. L’albercoquer floreix més tard que l’ametller, però abans que el cirerer —malgrat que els albercocs maduren més tard que les cireres— i s’avança força a la florida i a la maduració del seu cosí germà, el presseguer. Tots tres venen força seguits i es caracteritzen per una floració esponerosa i bellíssima, que perfuma l’aire de la primavera i omple de pètals delicadíssims, com les volves d’una nevada càlida i suau, tot el que els envolta. L’origen de la paraula albercoc s’enfila cap als orígens més remots de les nostres llengües actuals. En…

MARCEL FITÉ.- Farcir és una de les moltes paraules catalanes que sofreixen —en algunes de les seues accepcions— els embats implacables del cada vegada més poderós i expansiu castellà. Que la paraula encara és viva i popular ho demostra la seua presència en dites com «Pujarà més lo farciment que lo gall», o en expressions de la parla quotidiana com «farcir lo pollastre, uns pantalons farcits de forats, una camisa farcida de llànties, etc.». Tot i això, no és pas estrany —i, en segons quines parts del territori, àdhuc habitual— sentir parlar «d’olives rellenes», en lloc d’olives farcides, de «rellenar…

MARCEL FITÉ.- Aquest divendres, dia 7 d’abril, a quarts de vuit del vespre presentarem la meua darrera novel·la a Nargó i l’endemà ho farem a Organyà a la mateixa hora. La novel·la es titula Les Dones d’Aigua i els homes de la corbata verda. Tal com deia Maria Barbal en aquest mateix mitjà, el passat dia 10 de març, en la ressenya que va tenir la gentilesa de dedicar al meu llibre: «el títol sembla orientar-nos cap al mite i cap a la ironia», una opinió que com a autor comparteixo plenament i que em va sorprendre per la precisió…

MARCEL FITÉ.- Avui m’agradaria parlar del meravellós i fecund origen de l’expressió, actualment bastant arraconada, «fer lo farcit». O parlar d’aquest verd tendral i ple de vida que llueixen aquests dies els ametllers, que ja han deixat enrere els poms nupcials de la florida. O parlar de les parres i dels ceps, que ja borronen i comencen a ensenyar els seus delicats tels rosats, quasi transparents, que d’aquí no res es convertiran en aquells pàmpols setinats que, amb la seua verdor esclatant, protagonitzaran la gran metamorfosi dels paisatges despullats dels dies freds… Però avui no parlaré de res de tot…

MARCEL FITÉ.- Una persona arrauxada és una persona que puntualment o ocasionalment pateix rauxes, és a dir, rampells, caparrades, ravates, ratxes de ràbia o de bogeria… De fet, el seu origen probablement sigui aquest, un encreuament entre la ratxa de vent i el mot medieval «raujós», procedent del llatí «rabiosus». Tothom pot tenir una rauxa un dia, fins i tot la persona més assenyada. No és pas el mateix una persona arrauxada que una persona arruixada. Aquesta darrera no es caracteritza pas per tenir rampells arrauxats, sinó per prendre habitualment decisions irreflexives, per obrar impulsivament, sense pensar el que fa.…