Autor: Marcel Fité

MARCEL FITÉ.- El Pirineu està d’enhorabona: tenim una nova revista! Es diu Clarícies i es publica, molt ben editada, a Puigcerdà. La dirigeix Ramon Sangles i Moles i l’edita Edicions Mentalitat Nova (carrer Hostal del sol, 7, 17520 Puigcerdà, edicions@mentalitatnova.org). Clarícies conté articles d’Albert Jané ─flamant Premin d’Honor de les Lletres Catalanes─, Francesc Xavier Domènech, Xavier Segura, M. Teresa Secall, Joan Perera, Sabrina Guitart, Ramon Sangles, i també de qui signa. Conté també una molt interessant entrevista a Lourdes Campi i Sirvent sobre el tema candent del cohabitatge per a gent gran, una presentació del pensament de Francesc Casanovas a…

MARCEL FITÉ.- Roland Barthes va ser professor de la Sorbona. Observador amatent de la realitat comunicativa, ens va fer saber que les coses parlen. És a dir, seguint la genial intuïció de Ferdinand de Saussure, segons la qual calia «una ciència que estudiés la vida dels signes en la vida social», va posar les bases de la semiòtica actual com a disciplina científica. Després, Umberto Eco tancaria el cercle. Roland Barthes va morir el 25 de febrer de 1980 atropellat per una camioneta, quan es dirigia cap a la Sorbona. Desconec si la camioneta havia fet sonar la botzina. Al…

MARCEL FITÉ.- Els camins han estat i encara són les artèries que han configurat l’articulació del cos i de l’ànima del territori. A l’Alt Urgell, els camins, al llarg de la història, han estat majoritàriament de bast. Quan a la Cerdanya i al Pallars ja disposaven de tren, a l’Alt Urgell ─i a Andorra, naturalment─ moltes poblacions encara no disposaven de carros ni de camins aptes per a la roda. Els àrguens i les panistres ─sense oblidar els venerables rais, és clar─ eren els mitjans de transport per antonomàsia. De vegades ens sorprèn que la roda trigués 2.000 anys per…

MARCEL FITÉ.- La nit de Nadal sempre havia estat nit d’alegria, de joia, de llum. D’una llum que -quan encara no existia l’elèctrica- es feia amb foc, amb xàldigues i guspires que desafiaven la negror i la llargada de la nit. Els nostres padrins més llunyans no haurien concebut una nit de Nadal sense encendre i farcir el tió o la tronca i, en molts pobles, sense fer una gran xera a la plaça de l’església cremant una soca, una andròmina vella, o el que fos. Calia fer llum, il·luminar les mirades i encendre els somriures. I calia escaufar-se, encara…

MARCEL FITÉ.- La paraula advent fa referència al concepte d’arribada. Lingüísticament es relaciona amb la forma i el concepte de vinguda, del fet de venir, i és del mateix camp semàntic que ventura (allò que ha de venir), esdevenir, convenir, conveni i convent. El seu ús s’emmarca, bàsicament, en  l’àmbit nadalenc i religiós. L’advent és (o potser caldria dir: era?) el període nadalenc que comença quatre diumenges abans que Nadal. Segons la religió cristiana, hauria estat instituït per sant Pere en memòria de la vinguda de Jesucrist al món. Són uns dies en què els creients es preparen per viure…

MARCEL FITÉ.- Les paraules tenen vida pròpia. Neixen, viuen i moren com tantes altres criatures. Però ho fan en una dimensió que ens sobrepassa i amb prou feines entrelluquem. Quan els humans arribem al món ja ens les trobem establertes, disposades a ajudar-nos a construir els primers mapes vitals que ens permetran situar-nos al temps i a l’espai que ens ha tocat viure. Ens ajudaran també a descobrir una part menudíssima del que ens ha precedit i a configurar hipòtesis i expectatives del que ha de venir. Pensem amb la ment, però ho fem a partir d’aquestes misterioses petjades acústiques…

MARCEL FITÉ.- No m’agraden els pantans. Quan era xic els detestava i somiava que, a la nit, armat amb un martell que teníem a casa, anava a la presa que s’estava construint al riu Segre, entre Oliana i Peramola, i la destruïa. Era un sentiment dolorós, amarg, fill de la impotència que em provocava veure com un dia desapareixerien sense remei, colgats sota l’aigua, tots aquells tolls on havia après a nedar, aquells horts on havia tastat els primers préssecs i les primeres cireres, aquells indrets on havia anat a pescar, aquelles coves i racons que havien fet volar la…

MARCEL FITÉ.- Hem vist, als dos darrers articles, que l’any 1492 la reina Caterina de Navarra encomanava la capbrevació general del vescomtat de Castellbò a «l’amat nostre micer Pere Tragó, baxeller en cascun dret, nostre advocat en lo dit vescomtat de Castellbò e per autoritat real notari públic per totes les terres e senyories nostres…». Però, qui era la reina Caterina? Com era que era reina d’aquell allunyat i quasi remot vescomtat pirinenc? Com hi havia arribat? Quin va ser el seu paper històric? Per a respondre aquestes preguntes haurem de fer una breu excursió temporal als orígens de la…

MARCEL FITÉ.- L’Spill manifest de totes les coses del vescomdat de Castellbò ens aporta un retrat riquíssim dels pobles i viles de l’antic vescomtat. Resulta gairebé fantasiós que actualment puguem construir un retaule clar i precís de la fesomia del nostre territori el mateix any que les caravel·les de Cristòfor Colom arribaven a Amèrica. L’Spill va enumerant els nuclis de població principals i ens n’ofereix una documentació minuciosa i detallada. Així, a través d’aquesta obra, en coneixem les rendes i els censos, les fortaleses, les cases, els nuclis poblats, els masos de les rodalies, els masos deshabitats, etc., amb tota…

MARCEL FITÉ.- L’any 1492 la reina Caterina I de Navarra encomanava al batxiller i futur notari Pere Tragó, natural de Castellbò, la capbrevació general de tots els territoris del vescomtat de Castellbò. Això volia dir fer un inventari dels castells, viles, llocs, masos, habitants, càrrecs, dignitats, rendes i altres drets sota el poder de la «sereníssima dona Caterina, reyna de Navarra, duqueça de Nemors, comptesa de Foix e de Bigorra e vescompteça de Castellbò». L’encàrrec reial va ser dut a terme durant els anys 1493 i 1494, amb la col·laboració del procurador fiscal del vescomtat de Castellbò, Pere Rabins, el…