AMADEU GALLART SORT.- Cada dia sento més admiració per les gran aportacions d’aquell equip de geògrafs catalans que, encapçalats per Pau Vila, van practicar el més autèntic dels catalanismes, posar-se el territori de Catalunya al cap i proposar una organització territorial que fos operativa per a millorar les condicions de vida del seus habitants. A més, cal agrair-los la potència intel·lectual que suposava superar la concepció merament comarcalista de Catalunya per haver arribat a un autèntic Regional Planning a través de les vegueries. I això ho van fer els anys trenta de la Segona República, quan avui, agost de l’any 2024, som plenament incapaços, com a societat, de fer un plantejament d’aquest nivell.
Un altre concepte, en aquest cas noucentista, que provoca la meva devoció personal és el de la Catalunya-ciutat, realitat on avui ens trobem immergits més per la inèrcia social i econòmica de la societat catalana que per ser fruit de polítiques assenyades de planificació territorial. Una vegada més, la densitat de les institucions públiques i privades, i el pes de les estructures econòmico-socials catalanes ens salven de la inèpcia política d’alguns dirigents.
Un concepte que llasta els intents de trobar vies de progrés cap a l’equilibri territorial és el del “món rural”. No pas pel concepte en sí, que al seu moment, no gaire llunyà en el temps, era completament vàlid, sinó perquè no ha evolucionat, si més no als àmbits de la nostra cultura quotidiana. Encara avui, quan algú parla del món rural evoca al seu darrere un món molt influenciat per la pagesia o en els més radicals, per les activitats pastorils. I llavors es plantegen, des del meu punt de vista erròniament, unes oposicions mon urbà vers món rural que ens condueixen a un carreró sense sortida, perquè els fonaments de l’anàlisi són senzillament, erronis. Defensaria, doncs, que parléssim de territoris amb alta, mitjana o baixa densitat demogràfica, siguin regions veguerials, comarques o valls o planes. A partir d’aquí s’haurien de bastir les nostres anàlisis sobre el despoblament.
Avui, amb tots els defectes i algunes possibles qualitats, en essència, tan urbans són el barri de Sarrià com Vielha, com el carrer major de Puigcerdà, o si m’apureu, com el fred poble de Das de Cerdanya. Que a Sarrià no hi ha pagesos, no us en preocupeu, a Vielha tampoc, i gairebé no n’hi ha ni a la Cerdanya, i molt pocs al Pallars Sobirà i a l’Alta Ribagorça. El que sí que hi ha és ramaderia extensiva o en altres casos explotacions agràries que són més aviat empreses de producció intensiva de llet, com al cas de l’Alt Urgell, o de vi i cereals al Pallars Jussà. El lector entendrà que esquematitzo molt, vorejo la temeritat, perquè s’entengui bé on vull anar a parar que no és sinó que hem de basar la recerca de l’equilibri territorial en altres camins que no siguin l’oposició fictícia entre mon urbà i món rural. No hi ha res pitjor per a la recerca de solucions que enfrontar territoris, cal trobar solucions, encara que de moment siguin més aviat teòriques, globals.
Em pregunto si a l’Alt Pirineu i l’Aran, avui dia, ens podem plantejar seriosament si existeix el món rural en la seva accepció tradicional. No hem de confondre de cap manera el fet que en determinades zones de l’Alt Pirineu la producció agrària i ramadera pugui arribar a tenir una certa incidència econòmica —sense superar mai el 10% del producte comarcal— amb el fet que això pugui suposar l’existència d’una societat rural tal com l’enteníem fins als anys setanta del segle passat. Aquest fet suposa que el plantejament d’alternatives a la baixa densitat demogràfica del territori altpirinenc ha de venir per vies “urbanes”, derivades del bon funcionament del sistema Catalunya-ciutat.
De cap manera voldria que el lector esforçat que ha arribat fins aquestes alçades de l’article pugui pensar que abjuro del sector primari. No, tot al contrari. En tot el que fa referència a l’explotació de la terra, la ramaderia i el mateix manteniment del paisatge hem d’innovar de manera poderosa —com a mínim, tant com ho ha fet per la seva inèrcia productiva el mateix sector primari— amb base en les noves tècniques d’ús sostenible del sòl i de la priorització de les explotacions extensives de ramaderia.
En aquesta temàtica, com en moltes d’altres, ens hem d’espolsar els arquetips i les falses filosofies, gairebé ideologies, que desitgen el retorn a una arcàdia que mai no va existir.