MARCEL FITÉ.- La nit de Nadal sempre havia estat nit d’alegria, de joia, de llum. D’una llum que -quan encara no existia l’elèctrica- es feia amb foc, amb xàldigues i guspires que desafiaven la negror i la llargada de la nit. Els nostres padrins més llunyans no haurien concebut una nit de Nadal sense encendre i farcir el tió o la tronca i, en molts pobles, sense fer una gran xera a la plaça de l’església cremant una soca, una andròmina vella, o el que fos. Calia fer llum, il·luminar les mirades i encendre els somriures. I calia escaufar-se, encara que fos tremolant i espetegant les dents a la vora del foc.
Aquest costum, que fa uns quants anys havia quedat una mica arraconat, havia estat molt general, tant a les grans ciutats com als petits pobles de la nostra terra. Avui, però, hi ha hagut una recuperació gairebé total de la tradició, encara que adaptada als temps actuals. L’embranzida és tan forta que gosaria dir que hi ha poques cases amb criatures al país que no facin cagar el tió o la tronca. La força de la paraula «regal» i la societat de consum en què vivim suposo que hi deuen haver ajudat.
Quan la tradició semblava que s’apagava, val a dir que al Pirineu encara es mantenia força viva. Els regals no eren tan generosos i diversos com ho són ara, però la canalla picava el tronc -com més rabassut millor- amb bastons o amb els molls, cada any amb la il·lusió renovada. I no hi faltava mai la cantarella, que variava de poble en poble i, fins i tot, de casa en casa. Com també variava la denominació de l’acte: hi havia llocs que feien cagar el tió i, altres, la tronca.
Segons Violant i Simorra, a Vilaller (Ribagorça), esperaven les neules, les figues seques o els torrons, tot cantant:
Tronca de Nadal
«dona» torrons
que beurem vi blanc.
A la vall d’Aran, deien:
Nadau tidún
«raja» tidún,
se no vos «rajar»
te daré un cop de bastún.
A Taüll i a Esterri, feien cagar la tronca, mentre que a Burgo i Isabarre, el tió i la tronca:
Tió, tió,
«dona» turró
pel naixement,
del Nostre Sinyor.
Tronca de Nada!
«dona» torrons
i «raja» vi blanc.
A molts altres pobles i a la resta del territori solia dominar el tió sobre la soca. A casa meua, a Nargó, fèiem cagar el tió, que sempre ens solia portar els torrons per a l’endemà. Però a la Seu, segons Violant i Simorra, a més dels dolços tradicionals, cagava també ampolles de licor.
A casa, la meua mare alguna vegada havia dit també el Parenostre del tió. Era molt divertit i encara em ressona a les orelles:
El dia de Nadal
posarem lo porc amb sal,
la gallina a la pastera,
toca toca, bolangera.
Lo pollí a dalt del pi,
toca, toca, Valentí.
Ara passen bous i vaques
i gallines amb sabates
i capons amb sabatons.
Lo vicari fa torrons,
la guineu els ha tastat,
si són dolços o salats.
Marieta baixa les nous,
les farem amb ous i sucre
i si no amb sucre i ous!
Caga tió!
O et daré un cop de bastó!
Tronca o tió?: Que passeu un bon Nadal!
