JORDI PAU CABALLERO.- El mes de febrer teníem notícies del que sembla ser un nou atemptat ecològic a la riba del riu Segre, en aquest cas, a la comarca de l’Alt Urgell. Segons informacions aparegudes en diferents mitjans de comunicació, l’Ajuntament de la Seu d’Urgell va convocar un concurs per licitar uns treballs de neteja de la llera del riu Segre, a l’objecte de reduir possibles danys en el cas de riuades. L’actuació comprèn 4 km del riu, entre el Pont d’Alàs i el Pont de la Palanca, a executar entre finals de gener i març, amb la previsió de continuar uns 2 km més fins a la confluència del riu Segre amb la Valira. Actuacions que sembla ser han estat paralitzades a finals de març, en no poder entrar a la llera per estar en època de cria de les truites.
Diverses persones sensibilitzades de la Seu, entre tècnics ambientals, professors i naturalistes, s’han mobilitzat per recollir signatures en una campanya a Change.org ―han aconseguit al voltant de 700 signatures―, i amb diversos comunicats als mitjans de comunicació argumentant el perquè de la seva denúncia pública: l’actuació sembla ser que no ha estat ben feta, anant en contra de la directiva d’hàbitats europea. L’Ajuntament justifica l’actuació, la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE) els hi marca les pautes de com ho fan de fer…, però qui dia passa, anys empeny. L’oposició ha presentat una moció al consistori, on l’antiga regidora de medi ambient ha manifestat que això s’ha executat malament, mentre l’Ajuntament ha comentat que demanarà un informe a Forestal Catalana… El cert és que, segons han explicat aquestes persones, hi ha una resolució que diu com s’han de fer les coses, i que aquestes no s’han fet correctament, carregant-se l’ombra del passeig de ribera i destruint-ne l’hàbitat.
S’està creant una plataforma de defensa de la natura a nivell comarcal, per estar pendents de totes les actuacions que es fan en el medi natural, per tal que aquestes es desenvolupin segons estableix la llei, i fer tasques de conscienciació i de divulgació a la comarca. D’altra banda, es plantegen diversos interrogants. Per què pensar en processos de renaturalització, com s’està implementant a Europa, per fer front a la crisi climàtica, quan teníem un riu en estat natural ben conservat? El cert és que el record de les riuades de 1982, i els fenòmens extrems que propicia la crisi climàtica ens han de posar en alerta i preveure possibles episodis de gran crescuda dels rius, però també és cert que d’aleshores ençà, els científics experts en hidrologia porten temps manifestant que la vegetació de ribera no és un obstacle per al pas de les avingudes, ans al contrari, contribueix a alentir la velocitat de l’avinguda que, d’altra manera, amb una canalització i despullada de la vegetació de ribera, podria agafar més velocitat, afectant al seu pas quilòmetres més avall del riu.
Sembla ser que des que l’energia nuclear es considerada verda ―no és un acudit, mireu a les hemeroteques―, tot és relatiu, i malauradament sempre ho ha estat en la gestió i conservació de la natura. I en el rerefons, com sempre, la devaluació de la mateixa. Quan parlem de natura, conservació, costos ambientals, hi ha un petit problema conceptual: aquests, mai han estat quantificats en diners. Tan sols s’imputa el cost dinerari de les actuacions d’intervenció o d’obra pública. Cenyint-nos a la gestió dels nostres rius, parlaríem de canalització, rescloses, neteja de lleres, renaturalització d’espais ―prèviament desnaturalitzats―, etc. I en aquest joc de trilers, és on ens fem trampes jugant al solitari. Tots els arguments de preservació dels ecosistemes fluvials, basats en raonaments sòlids i científics, queden com un mantra que es dilueix en l’espai i el temps, davant actuacions que es pretenen justificar “pel bé comú” i la immediatesa ―evitar això, evitar allò― amb el mínim cost ―econòmic, que no ambiental― possible.
Tots els arguments de preservació dels ecosistemes fluvials, basats en raonaments sòlids i científics, queden com un mantra que es dilueix en l’espai i el temps, davant actuacions que es pretenen justificar “pel bé comú” i la immediatesa
Així doncs, per una subhasta adjudicada per una contraprestació en espècies valorada en 50.000,00 €, a canvi dels drets d’explotació de la fusta obtinguda, no s’ha posat a l’altra banda de l’equació una quantificació econòmica del cost de la pèrdua de les vernedes, dels espais de cries del corriol petit, dels caus de les llúdrigues, de les altres espècies autòctones i dels hàbitats de vegetació de ribera anorreats per la maquinària. Tanmateix, veient el panorama, caldria considerar que tal vegada per a què l’operació li sigui rendible a l’empresa adjudicatària, cal laxitud en les consideracions que la CHE li dona a la mateixa per tal de fer l’actuació, i en el seguiment de la mateixa?
El que està clar és que, com tot a la vida, les preses són unes males conselleres, i que hagués estat millor haver comptat amb l’opinió d’alguna autoritat acadèmica especialitzada i amb un diàleg amb les persones que han denunciat aquesta actuació. Malauradament, aquesta actuació no ha estat la primera ni la darrera, com ja va passar fa uns anys a la llera del riu Llobregat, al seu pas per Guardiola de Berguedà. A preu fet, i qui dia passa, anys empeny.
Quina llàstima no poder comptar amb un dictamen d’en Jaume Terradas, i quina llàstima pel país que se’ns hagi jubilat. Però ara que ve Sant Jordi, ens obsequia amb un llibre que ha vist la llum aquest mes d’abril: El carro de fenc, on posa al centre del seu assaig la gran aventura humana d’obrir-se camí a la Terra, empesa per la curiositat d’uns i l’avarícia i la supèrbia dels altres.
De nord a sud, d’est a oest, la natura ha canviat al nostre pas. L’evolució biològica i la cultural s’han demostrat indestriables, i l’ofensiva contra la natura (comptant-hi l’extractivisme desbocat) ha provocat que les alteracions en la biosfera i en els ecosistemes siguin, en alguns aspectes, ja irreversibles. Em quedo amb la següent reflexió: “Quan encara no hem estat capaços de definir en què consisteix ser humans, estem a punt de deixar de ser-ho”, Jaume Terradas, professor honorari d’Ecologia de la Universitat Autònoma de Barcelona i fundador del Centre d’Investigació Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF).