GUILLEM LLUCH / JOFRE FIGUERAS (La Bana).- A finals de la passada primavera va veure la llum al llogarret de la Bana, al municipi pallarès de Tírvia, la primera i, de moment única, granja de gallines ecològica de l’Alt Pirineu. Es tracta de la Granja la Bana, una iniciativa impulsada per Núria Padrós que té com a principal tret diferencial i innovador a nivell català i espanyol el fet que les gallines pasturen en semillibertat i es mouen en caravana per un terreny de 2,5 hectàrees.
La Núria, que es va establir fa uns anys al Pallars, és arqueòloga de formació, especialitzada en arqueozoologia. Això fa que l’àmbit dels animals i de la pastura no li vingués de nou, tot i no procedir d’una tradició familiar ramadera. Un cop establerta al Sobirà, i impulsada per la curiositat per provar coses noves que assegura que mou a la majoria d’arqueòlegs, així com per la voluntat de treballar més a prop de la terra, va començar a idear aquest projecte.
Padrós explica que “volia un galliner que no fos fix, amb un doble objectiu: d’una banda, per aconseguir que no s’erosionés tant el terreny i, de l’altra, perquè les gallines poguessin anar pasturant diferents zones i tinguessin sempre herba fresca”. Amb aquestes premisses va estar buscant diferents sistemes i van trobar el model que han acabat implementant: “és un model australià, basat en caravanes mòbils que pots arrossegar amb el cotxe per anar-lo desplaçant, de manera que les gallines van femant diferents llocs del prat”, detalla.
En aquest sentit, explica que “un cop per setmana desplacem uns metres la caravana i, un cop al mes, canviem tot el pati on s’estan les gallines, en funció de com veiem el terreny, de si han fet més o menys feina”. A banda d’aquesta tasca fixa, que és l’única en què necessita el suport d’algú altre, cada dia hi va un parell de cops per comprovar que tot vagi bé i que les gallines tinguin aigua i menjar. Una feina que completa amb la distribució dels ous i la seva promoció.
Tot i que té llogades 5 hectàrees de terreny, de moment n’ha perimetrat 2,5 amb una malla. Pel que fa al pati que s’habilita a les gallines i que es va canviant cada mes, aquest és de 650 metres quadrats i està rodejat amb vailet elèctric perquè no hi entrin depredadors i vigilat per dos gossos de protecció de ramats.
El projecte ha nascut amb 100 gallines, amb un percentatge de producció d’entre el 90 i el 95%, és a dir que pràcticament totes acaben ponent un ou al dia. L’objectiu, però, és acabar-ne tenint unes 400, tot i que per aconseguir-ho caldrà adquirir tres caravanes més i acabar utilitzant tot el terreny que té llogat.
L’hivern, la prova de foc
Pràcticament mig any després de posar en marxa el projecte, la Núria assegura que el balanç és molt positiu i que no canviaria aquesta feina per res del món. Tot i els avantatges que té el sistema que ha emprat, admet que al principi tenia algunes pors: “un dels desavantatges és que estàs molt més exposat al fred i a les inclemències meteorològiques, a banda de la por que fa deixar les gallines soles al mig d’un prat del Pirineu, però la veritat és que s’han adaptat molt bé”. La “prova de foc”, afegeix, serà l’hivern: “a veure què passa amb la neu, però si veiem que va bé, farem entrar ja el segon lot de gallines”.
El sistema que utilitzen va ser premiat a Austràlia per la seva innovació i, posteriorment, es va estendre a altres parts del planeta. De fet, ella va adquirir la caravana a Dinamarca. Tot i els seus avantatges, però, apunta que requereix una inversió elevada i això afegeix dificultats a l’hora de posar en marxa un projecte com aquest.
En aquest sentit, Padrós constata que “començar de zero qualsevol projecte requereix molta feina, picar pedra i paciència, i més si no vens del sector de la ramaderia, perquè necessites més formació, escoltar molt més… però és molt gratificant”. També assenyala que hi ha certes facilitats perquè els joves agricultors accedeixin a certes ajudes, “però t’ha de moure”.
Un dels avantatges que ha tingut en el seu cas ha estat que l’accés a la terra no li ha estat complicat, a diferència del que passa en molts casos: “vaig tenir bastanta sort, perquè amb el propietari ens vam entendre de seguida, ja que ell tenia moltes ganes que a la seva finca es fes alguna cosa i se’n tragués un profit”. Més enllà d’això, sí que ha tingut algunes complicacions per adaptar-se a algunes normatives, com ara complir determinades distàncies amb el veïnat, un fet que a vegades no és fàcil, en un territori amb l’orografia del Pallars Sobirà. Tot i això, “al final tot ha anat tirant endavant”, assenyala.
Distribució 100% local
Pel que fa a la distribució dels ous que produeixen aquest centenar de gallines, aquesta és totalment local: “hi ha gent que els ve a comprar a la granja i, després, els portem a botigues locals de Llavorsí, Sort o Esterri d’Àneu”, detalla la Núria. En aquest sentit, apunta que un dels desavantatges és que a la zona hi ha molta gent que té les seves pròpies gallines i, per tant, s’autoabasteix d’ous. Tot i això, el fet de tenir un registre sanitari i el certificat ecològic, li permet fer venda en establiments regulats.
Un dels punts de venda on es poden trobar els ous de la Granja la Bana és a la botiga Les Aigües de Llavorsí. Un dels seus propietaris, Jordi Segalàs, explica que després d’aquests primers mesos estan molt contents, i deixa clar que “es venen no només pel fet que siguin ous del territori, sinó bàsicament perquè són ous molt bons, ja que només amb el fet de ser de proximitat no n’hi ha prou, cal que tinguin qualitat, i aquests, la tenen”.
Produir el seu propi pinso
De cara al futur, si aconsegueix tenir les 400 gallines, la Núria aspira a poder viure exclusivament de la granja. A banda, ja té al cap un altre projecte per “tancar el cicle”: produir el seu propi pinso. “Aquesta és una zona en què hi ha alzina carrasca i l’aglà que produeix és bastant bona, de manera que voldríem fer algun experiment amb alimentació amb aglà”, detalla. De fet, assenyala que “ara s’està recuperant per fer farina per a consum humà a Tarragona i a nosaltres ens agradaria fer alguna cosa similar i alimentar els animals amb això”.
Aquest fet també els permetria abaratir força els costos, ja que actualment “la principal despesa que té la granja, a banda del meu salari, és el pinso, i més ara que els preus han pujat molt”. Tot i això, admet que, per ara, “aquest projecte encara està molt verd”.
