BERNAT LAVAQUIOL.- Fa molts anys que treballem per crear un centre de recerca i desenvolupament del sector primari al Pirineu i aquests dies s’ha fet realitat. Per tant, estem de celebració: la feina impulsada al llarg d’anys al voltant del que des de la CUP anomenàvem el Centre de Recerca de la Llet i el Formatge, aquesta setmana, en bona part, s’ha materialitzat amb la creació de l’IRTA Pirineu. A continuació volem apuntar oportunitats i reptes.
Com és sabut, el Pirineu ha estat ben bé fins passat la meitat del segle XX un territori que vivia de l’agricultura i la ramaderia, amb diversos tipus de conreus i animals que han anat canviant al llarg dels segles. Així doncs, l’especialització agroramadera va conviure des de temps immemorables de manera harmoniosa amb el nostre territori, conformant-ne el paisatge i forjant la nostra identitat cultural.
Això va ser així fins que als anys 80, amb l’entrada a la Unió Europea, la nostra sobirania va quedar soterrada per la globalització neoliberal. Va ser en aquest context que es va decidir sacrificar l’agricultura i especialitzar el Pirineu a ser un monocultiu turístic. Aquest canvi d’especialització productiva responia al que estava passant a la resta del món: s’estava consolidant la globalització, és a dir, es convertia el món en un supermercat gegant on cada territori s’havia d’especialitzar a produir allò que, teòricament, li generava més beneficis. Així doncs, amb l’entrada a la UE, es va decidir reconvertir els Països Catalans en un país de porcs i turistes. Concretament, a les zones de plana com Ponent i l’eix transversal, hi anirien els porcs, i al litoral, les illes i el Pirineu, hi aniria el turisme.
El monocultiu turístic al Pirineu i el monocultiu porcí a Ponent ens han tornat pobres en una terra rica
Ponent, que disposa de grans extensions planes, oferia les condicions òptimes per al desenvolupament, ja no de la petita i mitjana agricultura, sinó de les grans multinacionals integradores, el que podríem anomenar, la dictadura agroindustrial. Cal tenir present que, des de llavors, l’oligopoli agroindustrial ha crescut desmesuradament, fins al punt que només 4 grans multinacionals dominen el mercat: Vall Companys, BonÀrea, casa Terradellas i Costa Brava Foods. Aquesta concentració ha fet desaparèixer la majoria de les petites i mitjanes explotacions. Concretament, des de la plena inserció a la globalització amb l’entrada a la UE, han tancat 15.000 explotacions ramaderes i 200 escorxadors. Al mateix moment que ens hem convertit en líders mundials de l’exportació de porcs.
Aquest canvi d’agricultura familiar a oligopoli agroindustrial ha estat impulsat per les diverses administracions i governs. Institucions com l’IRTA, ubicat fins avui exclusivament en aquestes zones planes agroindustrial, han estat una peça clau per generar el coneixement i la tecnologia necessària per a aquestes 4 grans multinacionals. Fins i tot avui que estem de celebració, és bo que no ens enganyem i diguem les coses pel seu nom: l’IRTA, que hauria de ser una estructura clau per la sobirania nacional, pel futur de la pagesia i per l’alimentació del conjunt de la població del país, s’ha convertit en el somni neoliberal convergent, que feliçment gestiona Ordeig, el conseller de l’agroindústria. És a dir, que amb diners públics paguem la festa a l’oligopoli agroindustrial i a la globalització neoliberal, que condemnen la petita i mitjana pagesia.
Pel que fa al Pirineu, que oferia uns camps petits i pendents poc aprofitables per aquestes multinacionals agroindustrials, en aquells moments de canvi, en lloc d’invertir en centres de desenvolupament agrari, van optar per invertir en la infraestructura que permetia passar de l’agricultura al turisme. Per això van decidir gastar molts diners creant miradors, parcs naturals, reintroduint l’os, rescatant amb diners públics les pistes d’esquí, construint grans carreteres com la C16 per portar turistes des de Barcelona i en l’aeroport de la Seu per portar jets privats cap a Andorra, fins i tot, de tant en tant, encara gasten temps i diners intentant fer uns Jocs Olímpics d’hivern per “posar el Pirineu al mapa”.
La tesi que es va plantejar als anys 80 que considerava que especialitzar el Pirineu en allò que millor l’inseria a la globalització neoliberal és el que dona més bons resultats s’ha demostrat falsa. El monocultiu turístic al Pirineu i el monocultiu porcí a Ponent ens han tornat pobres en una terra rica. Especialitzar-nos en allò que millor ens inseria a la globalització neoliberal no ha estat un bon negoci per la majoria de la població. És per això que hem reivindicat un centre de recerca del sector primari, per tal de trencar amb la lògica de la globalització neoliberal que reserva pel Pirineu el paper de zona d’esbarjo de l’àrea metropolitana.
Creiem que l’IRTA, si se’n fa un bon ús, pot contribuir significativament a l’inici d’una recuperació de la diversificació econòmica del Pirineu. No obstant això, cal ser perspicaços i preveure que l’IRTA Pirineu, corre el risc que no es dediqui a crear un teixit agroramader amb l’objectiu de produir aliment per la població pirinenca, sinó que es dediqui a potenciar el paisatge que necessita la indústria turística, com va semblar entreveure en les paraules del conseller Ordeig durant la inauguració de la institució.
Davant la dictadura del país de porcs i turistes que ens imposa la globalització, només hi ha una solució: la democràcia econòmica i la democràcia territorial
El repte que tenim per davant és convertir l’IRTA en la punta de llança per trencar el monocultiu turístic i fer emergir una Nova Economia Pirinenca basada en la diversificació econòmica per tal de maximitzar la resiliència econòmica i ambiental, en què el sector primari i la indústria de transformació de l’aliment, hi han de tenir un paper protagònic. Per això la Nova Economia Pirinenca consisteix en el desenvolupament d’un nou model econòmic que no el decideixin per nosaltres des de despatxos de Barcelona ni de Brussel·les, sinó que es decideixi des del Pirineu i pel Pirineu. Davant la dictadura del país de porcs i turistes que ens imposa la globalització, només hi ha una solució: la democràcia econòmica i la democràcia territorial. Aquesta és la nostra contribució pel futur Pirineu i l’única proposta que garanteix la resiliència dels nostres ecosistemes i la prosperitat de les noves generacions de pirinencs i pirinenques.
