JORDI PAU CABALLERO.- D’un temps ençà, cada estiu es van incrementant les notícies que tenen el nostre benvolgut Pirineu com a protagonista, i no podríem dir que sigui, precisament, per bé. Accidents, rescats, vehicles motoritzats on no pertoca, acampades furtives, banys en ecosistemes delicadíssims i on no és permès, manca de respecte per l’entorn rural, la gent i els animals que hi viuen. Una hiperfreqüentació concentrada en determinats punts i espais naturals, promoguda pels mitjans de comunicació, la promoció turística, les xarxes socials, potser per voler anar allà on va tothom o sents que s’hi ha d’anar. A les acaballes del mes d’agost, diverses notícies anaven en aquesta direcció: “La Cerdanya recorda als turistes que no tot s’hi val a l’entorn rural” (Regió7, 23 d’agost); “Fins a 19 actuacions de prevenció i control dels Agents Rurals a l’Alt Pirineu, un 40% dins de parcs naturals” (Viure als Pirineus, 29 d’agost); “Els rescats de muntanya es disparen durant l’estiu a l’Alt Pirineu i Aran” (Viure als Pirineus, 3 de setembre). Anirem per parts.
L’Àrea de Turisme del Consell Comarcal de la Cerdanya, ha engegat a finals d’aquest estiu una campanya posant el focus en la visita als prats conreats i als estanys d’alta muntanya, sota el lema ‘No tot s’hi val quan es tracta de refrescar-se’. Recorda la prohibició de banyar-se en els estanys d’alta muntanya ―ecosistemes molt fràgils on cal preservar la puresa de l’aigua―, oferint alternatives en altres indrets de la comarca. I amb un segon lema: ‘Respecta el paisatge, respecta a qui hi treballa’, vindria a dir, en un llenguatge més ortodox, que darrere del paisatge kamaku de Cerdanya, hi ha la feina de pagesos i ramaders, i que no cal assajar castellers dalt una bala de farratge, ni travessar els camps sembrats o els prats de dalla, ni deixar “el gosset simpàtic i boniquet” campar empaitant el bestiar o la fauna salvatge.
L’Àrea de Turisme del Consell Comarcal de la Cerdanya, ha engegat a finals d’aquest estiu una campanya posant el focus en la visita als prats conreats i als estanys d’alta muntanya, sota el lema ‘No tot s’hi val quan es tracta de refrescar-se
Pel que fa a les actuacions de prevenció i control dels Agents Rurals a l’Alt Pirineu, trobem denúncies i sancions per a tots els gustos: 350 denúncies per circular amb vehicle en àrees restringides; 12 atacs de gossos als ramats, principalment d’ovelles i de cabres ―no estem parlant ni de l’os, ni de gossos assilvestrats―, gossos que han d’anar xipats, i no molestar l’entorn. Pel que fa a la circulació motoritzada, es parla de “la popularització de rutes tot terreny, o la presència d’usuaris estrangers que venen d’altres països d’Europa seguint rutes que troben a internet”. Sí, les polítiques de regulació de diverses pistes que s’estan aplicant en diversos punts estan bé, però el problema va més enllà: la circulació de motocicletes tot terreny, bicicletes de muntanya ―BTT―, bicicletes elèctriques de muntanya que circulen fora d’aquestes pistes, bosc a través. Les motocicletes ho tenen prohibit, però la proliferació de BTT i elèctriques està creant veritables solcs i reguerots en boscos que cal conservar, generant una erosió deguda al pas repetitiu i pels mateixos indrets, que amb les pluges torrencials de “nova generació” ―a l’igual que els incendis― estan generant un impacte de pèrdua de sol fèrtil, generant corriols inerts per a la vegetació.
I el tema dels rescats a muntanya és un tema que va més enllà del nostre Pirineu, especialment al Pirineu aragonès, i altres indrets com especialment els Alps italians, que han tingut uns dels estius més tràgics que es recordin: només en un mes, entre el 21 de juny i el 23 de juliol, almenys 83 persones van perdre la vida en accidents de muntanya, i altres cinc continuen desaparegudes. En el nostre Pirineu ―Alt Pirineu i Aran―, els bombers han fet de mitjana durant l’estiu, més d’un rescat diari al medi natural. Segons dades del Departament d’Interior, el Bombers de la Generalitat i els Pompièrs d’Aran han portat a terme, fins al 31 de juliol, 214 rescats. La majoria s’han concentrat a la Val d’Aran (80) i al Pallars Sobirà (51), seguits de l’Alta Ribagorça i la Cerdanya (23 a cada comarca), els Pallars Jussà (20), i l’Alt Urgell (17 rescats). Els cops de calor sembla ser que han estat els que han centrat el gruix de les sortides d’emergència.
Personalment, i degut a la meva formació com a guia de muntanya, no em cansaré mai de dir-ho, a l’igual que fan els agents dels diferents cossos del Departament d’Interior de la Generalitat ―Mossos, Agents Rurals i Bombers―, i la pròpia Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya: a la muntanya, les condicions poden canviar en un no res, per tant cal anar-hi amb prudència, i ben equipats. Hauria de ser habitual dur calçat i roba esportiva adequats (tipus sabatilla trekking i samarreta i pantaló per a la muntanya) i, a la motxilla, aigua suficient, una mica de menjar, protecció solar, unes bones ulleres de sol, roba de suport per abrigar-se (que no falti mai una jaqueta paravents i al mateix temps per a la pluja), manta tèrmica, farmaciola i, sobretot, planificar la ruta amb antelació. És així com ens assegurem que les condicions meteorològiques siguin bones. A més, no s’ha d’oblidar una brúixola i un plànol ―que cal saber interpretar, però que mai falla en cas de boira i manca de cobertura― o, alternativament, un telèfon intel·ligent amb alguna aplicació específica per a la muntanya, així com una bateria suplementària per a mantenir actiu el telèfon per si passem més hores de les previstes a la muntanya. I des del portal meteomuntanya.cat del Servei Meteorològic de Catalunya, ens recomanen informar-se per fonts oficials.
Anar a la muntanya, no és “anar un moment, i una mica més lluny…, i ja està”, ni un xiquiparc, ni un decorat per a fer-se veure mitjançant selfies. La muntanya és un element viu del nostre planeta, que ens acull, que ens mereix tot el respecte, el gaudi per la contemplació que ens eixampla el cor, la ment i l’esperit, a l’igual que les vistes a l’horitzó de la serralada, però que es regeix per les seves pròpies lleis, i on el dia més bonic i més maco es pot convertir en tragèdia personal, o col·lectiva ―Balandrau, 2001―. I que com a font de vida, es mereix tot el respecte del món.