MIREIA BARÉS*.- En un context on la preocupació pel despoblament rural és a l’ordre del dia, és un fet innegable que les escoles rurals són la peça clau per a la supervivència dels petits pobles: tenen un important paper de dinamització de la vida i de punt de trobada del poble, són una part fonamental per a l’arrelament al territori i d’aquestes se’n desprenen unes sinergies d’ensenyament i aprenentatge que no tan sols es queden dins de l’escola, sinó que travessen els seus murs cap a la resta de la comunitat i veïnat.
Les característiques d’aquestes escoles ―petites, de poble i públiques― aporten un riquesa incalculable tant pel que fa les oportunitats educatives com per la proximitat amb les famílies i tota la comunitat que les envolta gràcies a la seva petita dimensió, que fa que tot tipus de vincle sigui més proper i estret.
Encara que tots aquests valors que caracteritzen l’escola rural siguin molt positius i que per tant, semblaria lògic que des de les institucions ―la Generalitat de Catalunya i en conseqüència, el Departament d’Educació i Formació Professional― fessin una aposta real per implementar polítiques que garanteixin la seva continuïtat, l’escenari que vivim a les escoles rurals és ben diferent i a continuació pretenc posar sobre la taula algunes qüestions que ens envolten i que afecten el nostre dia a dia.
Per començar, cal explicar que les escoles rurals patim infrafinançament. Ser una escola petita no vol dir no tenir despeses, sinó el contrari; de vegades, pel fet de ser menys alumnat les despeses per alumne s’incrementen i molts cops són les famílies les que han d’assumir els costos d’aquest infrafinançament. Les escoles rurals necessitem un finançament real, digne i que s’ajusti a la nostra realitat.
Les escoles rurals patim infrafinançament. Ser una escola petita no vol dir no tenir despeses, sinó el contrari; de vegades, pel fet de ser menys alumnat les despeses per alumne s’incrementen i molts cops són les famílies les que han d’assumir els costos d’aquest infrafinançament
També ens veiem afectades per una sobresaturació de càrrecs, fent que una docent hagi d’assumir més d’un càrrec pel fet de ser un claustre petit. Hi ha docents realitzant tasques de direcció i secretaria alhora. I la solució d’això no passa per tenir més hores de despatx, sinó per dotar-nos d’hores de personal administratiu que puguin descarregar d’aquestes tasques a les docents.
Els nostres claustres són inestables, amb canvis constants, on la continuïtat de les docents depenen del nombre de matriculats. Cal fer una previsió a llarg termini que no depengui del nombre de matrícules: tenir un claustre estable significa cohesió, solidesa i possibilitat de consolidació dels projectes educatius. A més a més, dins dels nostres claustres tenim docents itinerants havent de batallar mes rere mes perquè se’ls pagui el desplaçament entre les escoles de la ZER, fet que es suma a les piruetes de nomenclatures i traves burocràtiques per justificar el desplaçament i els intents de retallar pagaments de quilòmetres (només es paga l’anada i no la tornada).
Finalment, també cal explicar la realitat de les escoles rurals amb línia de llar d’infants, on les educadores sovint han de realitzar tasques que no corresponen a la categoria per la qual van ser nomenades, la qual cosa implica una manca de reconeixement econòmic i professional que no es correspon amb les seves funcions reals.
De manera global i sense entrar en especificitats concretes de cada escola, aquestes són algunes característiques que plasmen les realitats de les escoles rurals. Unes realitats complexes i que sense cap dubte s’han de revertir. Perquè mantenir, cuidar i valorar l’escola rural no tan sols és garantir l’accés a l’educació, sinó que també significa enfortir i revitalitzar la vida als petits pobles. * Mesetra a l’Escola d’Espluga de Serra (Pallars Jussà).
