AMADEU GALLART SORT.- La tardor és l’època de les fires a l’Alt Pirineu. Segons els nostres bioritmes territorials, la terra ja havia estat treballada i havien criat els animals de casa. Les fires eren essencialment basades en els treballs del camp i sobretot, en la seva parcel·la ramadera, la cria del bestiar destinat a la venda. Una fira era comprar i vendre animals. Per a moltes cases suposava aquella transacció que quadrava uns comptes delicats i que permetia enfocar les festes nadalenques i el començament de l’any següent amb la satisfacció de no deure res a ningú. Ens preguntem, vist el paisatge actual del món agrari i ramader, què poden significar avui les fires.
Desaparegudes les transaccions animals, exceptuant alguns casos molt particulars, com hem d’enfocar aquestes manifestacions comercials? La imatge urbana de la fira ens la dona, avui, un recinte tancat on es venen serveis, vehicles, productes d’alimentació, serveis informàtics, on els representants o els fabricants es posen en contacte amb els seus clients, usualment, empresaris del sector que pertoqui. Per la meva edat recordo perfectament la fira més emblemàtica que es feia a Catalunya els anys cinquanta, la Fira de Mostres de Barcelona. Aquella era una fira dirigida bàsicament als ciutadans particulars, als consumidors, que demostrava o volia demostrar que els nivells de vida a la Catalunya del moment eren satisfactoris. Com era de preveure, a mesura que l’oferta del comerç en general es va normalitzar, la Fira de Mostres va quedar antiquada i va desaparèixer.
En aquest context d’evolucions firals ens preguntem quin pot ser l’aprofitament de la potència de les nostres tradicions firals a l’Alt Pirineu, i com es poden plantejar les fires al nostre territori aprofitant la força de les inèrcies històriques. I veiem tres vies alternatives: la primera és la de convertir l’esdeveniment firal en una festa que empleni els carrers, sempre amb l’esperança que la meteorologia sigui respectuosa. En aquest cas hi veiem la Fira de Sant Ermengol, a la Seu, que s’ha convertit en una exposició i degustació de formatges artesans, és a dir, una gran festa que es tanca, comercialment, en ella mateixa. Una segona via, la trobem, cas de Puigcerdà, en aprofundir l’arrelament en l’exposició i venda de bestiar equí. Aquesta via té el gran avantatge que la seva estructura és única per la potència dels expositors de la mateixa Cerdanya que, en aquest cas, s’ha mantingut viva i a uns nivells suficientment potents. I una tercera és la de trobar productes que puguin sustentar una activitat econòmica durant un període firal encara que no siguin productes tradicionals, per exemple, la Fira del Llibre Pirinenc d’Organyà que, any rere any, va agafant volada.
Ens preguntem quin pot ser l’aprofitament de la potència de les nostres tradicions firals a l’Alt Pirineu, i com es poden plantejar les fires al nostre territori aprofitant la força de les inèrcies històriques
El que és clar és que les fires són ben rebudes pel públic consumidor en general, i que depenen de dos elements: el primer, que faci un bon temps que permeti gaudir dels carrers o dels espais de les nostres poblacions altpirinenques i segon, que disposin d’una bona organització per part dels ajuntaments o de les entitats vinculades a les fires.
En tot cas, el que és fonamental, al nostre parer, és que les fires es sustentin en elements sòlids i que puguin transcendir la seva dependència de la climatologia. En el cas de la Fira del Formatge de la Seu pensem que és bàsic que superin el nivell de la relació formatger artesà-consumidor i que aspirin, amb una certa ambició, a posar en contacte els productors més dinàmics de les formatgeries artesanals amb els majoristes de la distribució d’aquests productes a Catalunya, Espanya o Andorra. Aquest factor es pot predicar per a qualsevol de la majoria de les fires que es fan a l’Alt Pirineu i l’Aran.
La nostra teoria és que les fires poden i han de ser una manifestació festiva però que alhora han de ser una autèntica cambra de relació entre les empreses productores del territori, siguin o no artesanes, i els agents comercials que distribueixen els seus productes en radis molt més amples. És evident que la festa sempre es podrà fer, i que s’ha de fer, si les entitats organitzadores i els ajuntaments tenen un bon equip de treball. L’autèntica força d’una fira i la garantia de la seva sostenibilitat rau en què sigui una força motora de la producció comarcal, o altpirinenca, en base a potenciar la relació amb les empreses comercials de distribució nacional.