MARCEL FITÉ.- Els anys 50 i 60 van ser una anys grisos, foscos, potser tristos. Els negocis de la terrissa ja només eren un record en la memòria dels més vells. Existien les cases de la Teuleria i la de cal Terrissaire, però cap de les dues es dedicava a l’ofici que li havia posat el nom. L’ofici de raier, que havia donat vida a una seixantena de famílies del poble ─comptant-hi els caps de colla─, ja feia temps que havia penjat les eines als trebols de les cases, i els joves s’havien d’espavilar com podien, generalment cercant feina a la capital.
Però no tot era negatiu. El secà estava d’enhorabona, perquè el nou rec de la Comunitat de Regants de Sallent, impulsat durant la República, ja era una realitat i al poble s’hi collia blat, civada, ordi, llegums, vi i oli. Les hortes del Segre li subministraven la resta: hortalisses, fruita, aufals i trepadella… I al riu s’hi pescava bon peix, mentre que a les muntanyes del voltant s’hi caçava conills, perdius, llebres i s’hi collia bolets… Continuava, naturalment, havent-hi ramats d’ovelles i de cabres, i la gent criava els seus porcs i les seues gallines.
Hi havia tres molins d’oli: el de cal Benito, el de cal Pericó i, cap al final, el de cal Toà. Els antics molins de farina, temps enrere tan nombrosos, havien estat substituïts per la farinera del metge Gasset, que, a més de farina, produïa energia elèctrica i proporcionava llum al poble. El poble disposava d’un telèfon públic, que tenien a cal Guils, i possiblement n’hi havia algun altre de particular que, amb el pas del temps, anà incrementant el seu nombre. (L’any 1914 únicament 38 municipis de Catalunya tenien telèfon, el 1924 ja eren 410 els que disposaven d’aquest servei. Aquell any 1924 la recent estrenada dictadura de Primo de Rivera concedí de forma arbitrària el monopoli del servei a la Compañía Telefónica Nacional de España i tot es va alentir una altra vegada. El telèfon a Nargó no arribà fins als anys 30, és a dir, fins que el país, amb l’estatut del 32, no recuperà una certa autonomia, durant els anys de la Segona República. L’èxit del telèfon sembla que va ser espectacular. La meua padrina, meravellada, deia que en el passat hi havia temporades que el poble havia sortit a una trucada cada setmana! No es podia pas demanar més!).
El poble disposava de tres ferreries: la de cal Bepi, la del ferrer de cal Perot i la del Joan de cal Tomasó. Hi havia dos fusters: el Paco de cal Franxet i l’Amadeu. Tres mestres paletes: Josep Guàrdia (de cal Mundo), Ramon Trilla (de ca la Rafela) i Estanislao Guàrdia (de cal Lao). Un pintor: Francisco Trilla (de ca la Rafela) i un mataporcs: primer l’Agutzil, i després el Ton de cal Gamuix.
El rai havia deixat de funcionar, però hi havia dos tractants de fusta en actiu, que donaven vida a una colla de picadors i treballadors: el Benito Fité, amb el seu parent de cal Climenç, i l’Alberto Aubet. I també hi havia dues serradores que donaven vida a una colla de treballadors.
Per tot plegat, el poble es mantenia viu i podia presumir de tenir un reguitzell de botigues de comestibles, algunes de les quals feien també de carnisseries, com cal Camell, cal Cogussot, la Botiga Nova, cal Pito, cal Xera o cal Benito. Hi havia també tres barberies: cal Domingo (que tenia també una fàbrica de refrescos), cal Galan i cal Xurit. Dues perruqueries: la de la Conxita de cal Franxet i la de la Maria de cal Cogussot. Tres botigues de roba: cal Coix, cal Pollet i cal Tonís ─que feia també d’estanc─, dues de les quals tenien també sastreria (cal Coix i cal Tonís). Tres forns de pa: cal Bastiguès, cal Taüssà i ca la Busqueta (actualment Forn Reig).
També hi havia tres fondes (ca la Cisca, cal Not i cal Toà) i tres cafès: el del Lao ─més tard, de cal Taüssà─, el de cal Molinero i el de la Societat ─retolat com Cafè Espanya, per imperatiu dictatorial─. Al cafè del Lao s’hi projectava cine els caps de setmana i festius i tot el cafè estava decorat amb cartells de pel·lícules. Al cafè de la Societat s’hi jugava al billar, i també s’hi feia ball i saraus molts caps de setmana i per les festes. A tots tres s’hi jugava a cartes, s’hi prenia cafè i s’hi feia el vermut i, malgrat que el centre social per excel·lència era el Cafè de la Societat (la Societat, aleshores, encara no havia estat saquejada ni socialment sentenciada: Pobre Nargó! Quin mal has fet? Quin mal subjecte t’ha desposseït dels espais socials i familiars dels pares i dels padrins?), els altres dos eren un bon refugi per als nargonins que volien matar la solitud dels hiverns al voltant d’una estufa en amable conversa i bona companyia.
Escric aquest article de memòria i em disculpo pels errors i mancances que se’ns dubte deu contenir. La meua intenció, però, no era pas fer un inventari complet d’aquell Nargó (paradigma de tants altres pobles del Pirineu), sinó provocar una reflexió sobre els canvis que han sofert aquells pobles que pràcticament vivien del que produïen i gairebé tot el que produïen es quedava a casa. La vida hi era difícil, certament. I els anys 50 i 60 hi van ser una anys grisos, foscos, potser tristos. Però enmig de tantes espines, de tants cards, de tantes tristeses, ara i adés també hi floria algun lliri que ja voldríem alguns que avui hi florís.
