MARCEL FITÉ.- Sempre hi ha hagut una tendència a pensar que el passat va ser més fosc que el present i que el present ho serà més que no pas el futur. Una de les raons principals d’aquest punt de vista és que en les èpoques que ens han precedit circulava molta menys informació que en l’actualitat, i que en l’actualitat no en circula tanta com previsiblement ho farà en el futur.
No se sol tenir en compte, però, que malgrat que nosaltres puguem saber moltes coses que les generacions precedents no sabien, no deixa de ser cert que els nostres avantpassats sabien també moltes coses que nosaltres desconeixem.
D’altra banda, l’abundància d’informació no significa necessàriament un increment de coneixement i de saviesa, sinó que, paradoxalment, amb l’allau d’informació que circula per la xarxa i els nombrosos mitjans de comunicació, aquesta sovint es fa difícil de destriar i pot acabar col·lapsant i invisibilitzant, per acumulació i banalització, la recepció dels missatges difosos. Una tal sobrecàrrega informativa en molts casos acaba bloquejant la capacitat de filtrar el que es necessita del que no, i podria crear una falsa sensació de coneixement i de saviesa que fàcilment emmascararia una ignorància (ignorada), la pitjor i més agosarada de les ignoràncies.
Una sobrecàrrega informativa en molts casos acaba bloquejant la capacitat de filtrar el que es necessita del que no, i podria crear una falsa sensació de coneixement i de saviesa que fàcilment emmascararia una ignorància (ignorada), la pitjor i més agosarada de les ignoràncies.
Un dels efectes més perniciosos de la ignorància és la manca de transmissió de coneixements, ja sigui generacional o interprofessional. Així, les persones que treballen ran de terra, a la base, saben moltes coses que els seus comandaments, els seus superiors jeràrquics, ignoren. Però són aquests darrers els qui han de prendre les decisions. Peter Burke, ─catedràtic emèrit d’Història cultural de la Universitat de Cambridge─ ha publicat un llibre interessantíssim sobre el tema (La ignorància, ed. Arcàdia, Bcn, 2023). Burke exposa el problema de l’explosió de Txernòbil l’any 1986: «Els enginyers i directors de la central eren molt conscients dels perills, però van haver de seguir les ordres del Partit Comunista que imposava terminis i quotes impossibles de complir». ¿Passa això mateix a la Catalunya actual en temes com l’ensenyament, la llengua, la pagesia, les presons o la (inexistent) política de regadius, hàbilment emmascarada per la secada?
Encara que tothom tendeix a valorar la importància del coneixement, no tothom veu tots els casos d’ignorància com una absència negativa. El mateix Peter Burke presenta diverses modalitats i exemples d’ignorància positiva. Així, exposa que «de vegades saber massa pot ser un factor inhibidor si el que volem és innovar» i ho exemplifica amb el fet que, segons es deia, Henry Ford cercava «moltes persones amb una capacitat infinita per no saber el que no es pot fer».
Una de les mostres més contundents de la ignorància amb resultats positius el constitueix el cas de Cristòfor Colom «que havia estat enviat en una missió a la Xina i no sabia ─o més aviat no volia saber─ que l’illa d’Hispaniola, on va atracar, no formava part d’Àsia (…). El cas és que Amerigo Vespucci i Martin Waldseemüller van ser dels pocs que van acceptar les proves de l’existència d’un nou continent». (Que de fet no era tan nou perquè ja l’havia descobert l’explorador nòrdic Leif Erikson al voltant de l’any 1000).
La tesi fonamental de l’obra de Peter Burke parteix d’un conegut epigrama de Mark Twain «Tots som ignorants, només que ho som de coses diferents». I arriba a una sèrie de conclusions interessants, com ara les tres següents: primera: «Col·lectivament, la humanitat sap més que abans, però individualment no sabem més que els nostres predecessors». Segona: «En general, les conseqüències negatives de la ignorància tenen més pes que les positives». Tercera: «Sovint aquells que exerceixen el poder no tenen els coneixements que necessiten, mentre que els que sí que els tenen no exerceixen el poder».