AMADEU GALLART SORT.- L’Institut per al Desenvolupament i la Promoció de l’Alt Pirineu i Aran (IDAPA) no va ser gens fàcil d’aconseguir. No es tracta ara d’entrar en els motius pels quals un partit polític s’hi oposava sistemàticament. Deixem la història per als historiadors i anem per feina. El fet és que el mes de desembre de l’any 2002 va néixer l’IDAPA i es va convertir en un petit buc insígnia del que algun dia pot ser la vegueria de l’Alt Pirineu i l’Aran. Però vet aquí que les aigües que anaven en contra de la seva formació, i que llavors eren partidàries de dissoldre tot agrupament de les comarques altpirinenques i l’Aran en un agrupament innocu i general de comarques de muntanya, han tornat a sobreeixir. Amb l’excusa de la Llei d’Alta Muntanya, volen formar un nou ens, l’Institut de Desenvolupament d’Alta Muntanya. Això significa la dissolució de l’IDAPA, segons fa saber, la directora general de Polítiques de Muntanya, la ceretana Roser Bombardó.
Durant aquests més de vint anys de vida, l’IDAPA ha estat l’única institució representativa de les comarques de l’Alt Pirineu i Aran com un conjunt unitari. Les reunions de l’IDAPA, del seu consell rector, eren unes autèntiques assemblees polítiques molt representatives de les nostres institucions locals i comarcals i dels diversos partits polítics. Una de les grans consecucions de l’IDAPA va ser el seu protagonisme en la formulació del Pla Territorial Parcial de l’Alt Pirineu i l’Aran, que va defensar, com una de les seves conclusions principals, que seria molt difícil que les nostres comarques aixequessin el cap si no tenien veu pròpia. L’IDAPA ha tingut també d’altres actuacions significatives, no de tan alt nivell com la planificació esmentada —que, per cert, requeriria urgentment una posada al dia—, però que han mantingut, com s’ha dit, una presència de gran valor institucional.
Suposem que la directora general anirà recorrent les diverses institucions comarcals, els diversos consells d’alcaldes. Per comunicar-los-hi la bona nova que el territori altpirinenc es queda sense l’única institució que l’englobava. I suposem també que els haurà comunicat que no es preocupin, que tot plegat serà substituït per una crucial Estratègia del Pirineu que ens emplenarà de felicitat financera, que se centrarà en «l’habitatge, la gestió forestal i les energies renovables». I que, a més, la barreja amb altres comarques com el Berguedà, el Ripollès i el Solsonès serà altament positiva per a superar la indefinició de planejament global que patim avui en dia. Amb tota aquesta cocteleria, aconseguirem, sembla, «un model propi de transformació socioeconòmica que vagi més enllà del model clàssic de turisme i esquí».
Desitjaríem que els nostres representants haguessin defensat l’IDAPA, la seva potenciació i la seva conversió en l’eix planificador del que hauria de ser l’Alt Pirineu i Aran
Suposem també que els nostres representants municipals s’hauran vist sorpresos per tota aquesta bateria de mesures tan precises que superen, en molt, aquella d’un expresident de la Generalitat que, en una visita a Arsèguel, va comunicar que no ens preocupéssim més, que ens telefonaria cada tres mesos. Bromes a part, encara que estiguin basades en fets reals, desitjaríem que els nostres representants, haguessin defensat l’IDAPA, la seva potenciació i la seva conversió en l’eix planificador del que hauria de ser l’Alt Pirineu i Aran. Tampoc no sabíem que el nostre model clàssic era el del turisme i l’esquí, però sí que sabíem, perquè molts ho defensàvem, que volíem que es planifiqués un territori basat en la diversitat dels seus sectors productius, amb una necessària aliança entre el sector públic i el privat. Si més no, aquest articulista considera que no és una bona idea renunciar al que significaria l’IDAPA com a organisme de programació social i econòmica.
En fi, encara és hora de reconsiderar aquests camins, empresos de bona fe per alguns, però que ens acondueixen, en la meva opinió, a més indefinició i a continuar mantenint un tarannà de territoris subsidiats als interessos de les institucions provincials. No cal dir que si, miraculosament, en una de les taules de negociació que existeixen s’obrissin les portes per a la plena constitució veguerial, opinem que, llavors sí, podria ser l’hora dels adeus per a la IDAPA. Però no ara!
Amadeu Gallart Sort és economista i exconseller de l’IDAPA
