MARCEL FITÉ.- Des de temps immemorials, tal com el llenguatge i els escrits antics testimonien, la fusta es va transportar a través dels rius, que eren les carreteres del passat. No va ser fins a l’aparició de la roda i la consolidació dels camins transitables amb carruatges i camions que els rais i els raiers van anar desapareixent. Com és natural, els llocs on aquesta feina es va mantenir més anys van ser els topants més muntanyosos i aïllats, deixant de banda que, de vegades, també la desídia i l’abandó de les administracions influí en l’endarreriment de les comunicacions d’aquests indrets, més enllà de les circumstàncies orogràfiques.
La imatge de la lluita sorda, orquestrada per la intel·ligència humana, entre la roda —inicialment construïda amb raigs, pronunciats rais en una bona part del nostre territori— i els rais que baixaven pels rius, ens transporta a l’origen comú d’aquestes dues paraules, és a dir, a la partícula indoeuropea re-i. És l’epopeia que evoca la lluita entre dos fills de la fusta, germans verbals, separats per mil·lennis i que ja no es coneixen: la «rama pelada» o «bastó», que es convertirà en el rai de les primeres rodes i el «tronc pelat» que acabarà baixant pels rius en tramades de rais. Els rais de les rodes contra els rais de les tramades de troncs.
Els darrers llocs del país on es va mantenir l’activitat raiera van ser Nargó, la Pobla de Segur i el Pont de Claverol, tots tres situats en punts muntanyosos i propers a passos estrets que dificultaven el transport rodat. Aquesta circumstància, transmesa generacionalment per la veu popular, la ratifiquen diversos escrits que es conserven, especialment pel que fa a Nargó.
Els darrers llocs del país on es va mantenir l’activitat raiera van ser Nargó, la Pobla de Segur i el Pont de Claverol, tots tres situats en punts muntanyosos i propers a passos estrets que dificultaven el transport rodat
Així, tal com escriví Josep Espunyes en un article publicat a la revista Lo Banyut, el Diari de Barcelona, l’any 1838, publicava que “Bonifacio Ulrich, teniente de rey de la plaza de Urgel”, veia imprescindible construir una carretera des de “la Seu hasta el pueblo de Coll de Nargó, que son seis horas”. Una vegada oberta aquesta carretera, tot allò que es transportés per via terrestre fins al poble de Nargó “podría conducirse en barca o almadía, pues se construyen éstas desde tiempo inmemorial en dicho pueblo, cuyos habitantes las bajan por Lérida y Tortosa hasta la orilla del mar”.
Així mateix, disposem d’una carta, datada el 26 d’abril de 1845, de Maties Gual, tractant de fusta, fill de Gavarra, en què diu “Mañana van Jacinto y Antonio a partir la madera de Andorra, y marxarían con ellos los rayeros sino por tener la fiesta mayor por Pentecostés y estos días todos quieren eser a casa (…) así aguardaremos pasadas tales fiestas.” No cal dir que el poble que aleshores celebrava la festa major per la segona Pasqua era el de Nargó.
El paper clau de Nargó en el món raier, pel que fa al nombre de practicants d’aquest ofici, en els darrers anys d’activitat raiera, em sembla que s’explicaria, per un costat, pel lloc estratègic que ocupava aquest poble —a relativament poca distància de l’engorjat de la Garanta (d’uns cinc quilòmetres de llargària) i que històricament constituí una barrera quasi infranquejable per al trànsit rodat i un obstacle per a la comunicació de l’Alt Urgell i Andorra amb la resta del país— i, per un altre costat, pel fet que Nargó era a la porta d’entrada i de sortida d’una de les comarques més riques en fusta i, sobretot, més aïllades del Principat. No és pas en va que, mentre al Pallars i a la Cerdanya ja tenien tren, en molts pobles de l’Alt Urgell encara no havien vist mai una roda ni tenien cap possibilitat (camins o carreteres) de fer-la servir.
Finalment, no hem de confondre la paraula rai, de què acabem de parlar, referida a tramada de troncs, amb la seua homònima, la interjecció exclamativa rai, filla de la creació popular i usada amb diferents sentits: com una frase el·líptica, generalment suggerint una abundància que, en el fons, assenyala una absència o mancança: trons rai, prou n’hi va haver! (segurament no devia ploure gaire); un mal menor: trons rai, pedra no caigo! (els trons serien un mal menor respecte a la pedra); també pot significar que una cosa no és tan de plànyer com es diu o es pensa i que comporta una comparació implícita: tu rai, que encara camines sense bastó!, tu rai que tens la targeta rosa!, tu rai que vius a Barcelona; tu rai que te les guanyes assegut (qui parla dóna a entendre que no gaudeix d’aquests suposats privilegis), o també una hipòtesi desitjable, difícil de veure realitzada: si encara ens apugessin la pensió rai; si plogués rai, encara se’n farien, de bolets! (qui parla voldria que passés el que expressa, però tem que no passarà). Per cert, costa d’entendre que aquesta interjecció tan versàtil i rica semànticament, vivíssima al Pirineu i amb uns orígens tan populars i creatius hagi estat silenciada, fins i tot proscrita, als llibres d’estil d’alguns mitjans de comunicació en català.
