MARCEL FITÉ.- El cafè de la Societat, durant la postguerra, s’anomenava Café España, per decret de la «autoridad competente», naturalment, i les persones que el regentaven ―i n’eren l’ànima― eren lo Ton i la Nati de cal Tresonito. Aleshores hi vivia molta gent, a Nargó. Per aquest motiu, de vegades, al local del ball no s’hi cabia. La solució del problema era desallotjar el «racó» de la canalla i fer recular els espiabrines de torn per a engrandir el «ball del mig».
Aleshores lo Ton feia un nus a la punta del mocador que sempre duia penjat al coll i la canalla sortíem esverats, escales avall, intentant evitar un dels cops de mocador que lo Ton engegava a dreta i esquerra, com aquell qui caça mosques, davant de la indiferència general dels adults, que continuaven exhibint els seus valsos, tangos i boleros amb la mateixa tranquil·litat i plaer que devia sentir la refiada i refinada tripulació del Titànic.
La canalla, però, ens enfadàvem. De vegades lo Ton es posava al cap de l’escala, amb actitud desafiant i, amb el seu mocador de nus prominent, exercia d’àngel protector d’aquell paradís de diumenge, amb la seua espasa de roba blanca, que era tan dissuasiva, com la de foc de les Sagrades Escriptures, a l’hora d’expulsar aquella colla de marrecs, aprenents d’Adam i Eva.
Però nosaltres, des del carrer, i sovint amb molt fred, a diferència d’aquells suposats primers pares, no ens resignàvem, i començàvem a cantar i a protestar, cosa que sovint acabava amb alguna corredissa, que els més intrèpids aprofitaven per a tornar a entrar al local i perdre’s entre la gent. El cant de guerra que solíem cantar a cor era:
Tresonito
nas de mico
si t’agafo
t’embolico!
A partir d’una certa edat (14-15 anys) es passava a ballar al «mig», cosa que volia dir un canvi d’estatus, juntament amb l’accés al món dels adults i a tots aquells petits rituals i luxes que hi podia haver: els refrescos, la mitja hora, el vermut, el sarau, etc., sempre que l’economia particular (ai!) t’ho permetés. A partir d’aquell moment, la complicitat i la simpatia del Ton ja eren totals.
Quan es va acabar la gran onada de gent que havia portat la construcció del pantà, el poble va entrar en una trista i dolorosa decadència que semblava inaturable. Es van acabar els grans balls amb orquestra i, amb prou feines, es llogava de tant en tant algun acordionista. La noció de «racó» i de «ball del mig» es va perdre i aviat va semblar que aquella gran sala de la Societat quedaria tan buida com moltes de les cases del poble.
Tot i això, durant els difícils anys seixanta i setanta, a la Societat d’aleshores encara s’hi va fer algunes activitats interessants. S’hi va fer Pastorets, Caramelles, teatre en general, s’hi va fundar una Penya que organitzava ball cada diumenge, festes i carnavals, s’hi muntava sortides, excursions…, tot un repertori d’activitats que posaven una mica d’il·lusió en uns anys inacabablement foscos i tristos…
La crisi en què va entrar el poble no va ser pas un fet aïllat, sinó un paradigma de la terrible crisi per la qual van començar a passar els pobles petits que encara quedaven i queden al Pirineu, la majoria clarament amenaçats de desaparició
La crisi en què va entrar el poble no va ser pas un fet aïllat, sinó un paradigma de la terrible crisi per la qual van començar a passar els pobles petits que encara quedaven i queden al Pirineu, la majoria clarament amenaçats de desaparició. Tot plegat: un reflex del problema de la despoblació rural; del centralisme, salvatge i suïcida, d’algunes capitals de comarca; de la impotència i abandó que senten els petits nuclis rurals a l’hora de solucionar els seus problemes més essencials…
Tot això és cert. Però aquests greus problemes no ens haurien d’amagar el fet que alguns pobles i institucions locals amb finalitat social em sembla que no sempre han estat a l’alçada. Així, per exemple, durant aquests darrers anys, Nargó no ha tingut biblioteca, ni sala d’estudi, ni aula d’ordinadors per als joves, mentre que Ia Societat del poble, en aquest context de crisi, s’ha limitat a cobrar les quotes dels associats, a cobrar els lloguers dels locals i a subsistir —cosa que no deixa de tenir un cert mèrit—, encara que d’una manera letàrgica, comatosa, agònica, silenciosa. Sense cap mena de connexió amb la realitat social del poble.
Els darrers anys, des de la Societat de Nargó, incomprensiblement, no s’ha intentat organitzar, ni promoure cap tasca educativa, canalitzar cap iniciativa humanitària, lúdica o cultural, ni s’ha participat en cap conferència, presentació de llibres o activitat social de cap mena… No s’ha celebrat cap festa, ni aniversari, i ni tan sols s’ha acompanyat cap soci difunt al cementiri, ni se n’ha informat de cap defunció, com històricament sempre s’havia fet.
Cap any, cap any de la seua història, certament, no havia estat tan lànguid, trist i penós com aquests darrers anys, en què tanta falta feia una actuació proactiva i diligent.
Avui, aquella Societat dels nostres padrins i padrines s’ha convertit en poc més que un record evanescent. En un nom evocador, en un grapat imprecís de socis, que paguen religiosament i engreixen les arques de l’entitat, i en uns locals llogats per a activitats diverses i per un temps i uns preus «indeterminats i desconeguts» —segons m’informen tots els socis amb qui n’he parlat.
I la sala de ball que va meravellar Mercè Rodoreda, ai las!, aquella sala de ball s’ha convertit en un rocòdrom amb dutxes per a escaladors. Espero que, com a mínim, vulguem conservar la memòria del que havia estat.