AMADEU GALLART SORT.- En un territori com el nostre, de comarques de muntanya de baixa densitat demogràfica, cada empresa pot ser un petit tresor. Algunes caldria engrandir-les, altres mantenir-les i per alguna minoria cal admetre la seva ineludible desaparició. El gran objectiu és disposar d’un parc empresarial suficient, que generi vitalitat social i econòmica i que permeti que les nostres comarques tinguin una existència digna. Ens enfrontem, doncs, amb dos grans problemes, el primer és el desenvolupament d’una xarxa empresarial nova, diversa i activa, i el segon el manteniment de les empreses que han demostrat capacitat de generació de riquesa i en aquest darrer cas, sobretot, és on ens trobem amb la gran qüestió del relleu generacional.
Per què molts negocis que tenen una rendibilitat clara no troben, a la mateixa família o fora, persones que les vulguin gestionar? Una primera explicació són els horaris i les festes, molts joves o no tan joves es neguen a treballar els dissabtes i els diumenges. Segurament acceptarien horaris importants els dies de cada dia, oblidades les vuit hores —avui dia quin treballador qualificat de gran empresa no ho acaba fent? Una bona amiga, que té una sabateria ben lucrativa, no troba successor perquè els possibles aspirants han de treballar també el dissabte al matí. Si entrem al camp d’autònoms com lampistes, electricistes, forners, pastissers, hotelers… caiem en el mateix forat.
Una altra explicació pot raure, en determinats casos, en la dimensió. Per exemple, en el cas de la Cerdanya i l’Alt Urgell han desaparegut pràcticament les cases de pagès. L’activitat bàsica, la producció de llet aportada a la Cooperativa del Cadí, es fa en empreses d’uns centenars de caps de bestiar vacum totalment controlats, o en vies de ser-ho, informàticament. Aquí, el tema del relleu generacional s’ha «solucionat» per una via expeditiva, la desaparició de l’explotació tradicional i la introducció d’empreses «industrials» mercantilitzades. En aquest cas, la problemàtica es traspassa a aconseguir granges que disposin de terreny suficient per tal que la ràtio llet produïda / terreny de pastura disponible, eviti les sancions comunitàries. En el cas dels Pallars, la Ribagorça o l’Aran suposem que es pot parlar d’experiències molt significatives i d’alguna manera similars. Instal·lar avui dia una formatgeria artesana, una bodega vitivinícola o una explotació ramadera de carn, requereix tot plegat unes inversions molt allunyades de les possibilitats d’una petita empresa familiar.
Un altre element a tenir en compte i que pot ajudar a bastir una xarxa econòmica, són els estímuls culturals o socials que pot tenir el futur inversor
Un altre element a tenir en compte i que pot ajudar a bastir una xarxa econòmica, són els estímuls culturals o socials que pot tenir el futur inversor. Descartem d’entrada, les perspectives bucolistes i pastorils, tot i que tots coneixem casos concrets que han estat ben positius i exitosos, però, que en la nostra opinió, no podem defensar-los com a via generalitzada. Viure en ciutats petites, en poblacions reduïdes, de bon medi ambient i ben comunicades en tots els sentits, pot representar un estímul amb transcendència per a la inversió empresarial.
Un altre punt que considerem important és la necessitat de sentir que el que es fa és important i ben positiu per al territori. Aquí hi poden jugar un paper important els mitjans de comunicació públics com TV3 i Catalunya Ràdio i els privats, com ho poden ser Pirineus Digitals. Cal disminuir l’excés de protagonisme mediàtic de tot el que es fa a l’àrea metropolitana o a les mateixes capitals de província. Com pot ser que TV3 o Catalunya Ràdio no funcionin de manera descentralitzada, com pot ser que diners públics siguin malgastats en campanyes com la neu de Lleida que parlen del Pirineu com si fos Lleida?
Aquest articulista creu que cal fugir de la recerca de solucions particulars, d’aquelles llargues llistes del que es pot fer, de les reiterades peticions de desgravacions i ajuts de tot tipus —no dic pas que les subvencions no existeixin, però que quedin més supeditades al que és principal. Que cal crear un sistema territorial on la inversió pública en totes les seves formes, que són moltes, s’abraci per sistema amb una iniciativa privada informada. Els territoris de baixa densitat demogràfica, com el nostre, no necessiten la retòrica a què ens tenen tan acostumats molts representants de la Generalitat sinó l’assignació intel·ligent de recursos humans i financers.
